Un sol consell

Un relat de: Cris Pradillo
La Mariona era una nina diferent a les altres. Quan sols tenia sis anys ja es sentia sola, incompresa per un món que girava massa aviat. La seva veueta no tenia força per cridar el que volia, i es passava  els dies esperant que la seva realitat canviàs, esperava fer-se gran i forta i poder enfrontar-se al món sense por. Però les coses no canvien si un no hi fa res, i la Mariona s'anava fent gran i cada cop es sentia més petita. Ningú se la mirava de cara, fins que un dia va conèixer l'Aleix, i encara no s'explica com, però les seves prioritats canviaren. Tenia un motiu per somriure cada dia, per intentar ser millor, per amagar les seves angoixes. I no vull dir pas que l'amor canvií a les persones, però la veritat és que la Mariona necessitava un raig de llum a la seva vida, se'l mereixia. I durant uns anys podríem dir que fou feliç, molt més feliç del que es pensava que seria mai. Durant el dia es dedicava a allò que sempre havia volgut fer, pintava. Poc a poc les seves obres anaren guanyant certa importància i ella es sentia cada dia més complaguda. Pels vespres acariciava l'Aleix, es deixava estimar, i dormia poc, massa poc, però no li importava. Els dies es convertiren en setmanes, les setmanes en mesos i els mesos en anys, però per a la Mariona no passava el temps, no n'era conscient. I un dia, l'alegria es multiplicà, tingueren una filla, maca com cap altre nena, li posaren Maia, que vol dir alegria. I la veritat és que ella gaudia de tota l'alegria que la Mariona no havia gosat gaudir durant la seva infància. I és que la vida no és tan complicada, però tampoc és tan fàcil... 
Era un tres de desembre, càlid com pocs, i n'Aleix tornà a casa amb els resultats d'unes proves mèdiques. No eren bones notícies, es moria. El temps ara jugava en la seva contra i a cada moment la seva flama s'apagava lentament. La Mariona, el dia del funeral plorà, plorà tot el que no havia plorat durant els anys que havien compartit. La Maia, en canvi, era més conscient de la realitat, estava trista, es clar, i va deixar caure alguna llàgrima, però no s'ofegà en els seus plors; el món seguia girant, havia de seguir girant!
La vida seguia, però la Mariona no. Feia com si mai hagués existit l'Aleix, va deixar de pintar i ni tan sols va obrir la carta que aquest li havia deixat. La Maia, quan va poder va partir d'aquella casa gairebé buida de records. En el fons mare i filla eren massa diferents. La Maia no podia entendre com la seva mare que havia estimat tant a son pare, no en volgués sentir parlar, pensava inclús que la seva existència li feia mal, era un record que no podia obviar. Poc a poc, la Mariona s'anava pansint, cada cop xerrava menys i sortia menys de casa. La Maia ja no l'anava a visitar, era com anar a veure un cadàver en vida, ella volia recordar-la com era quan pintava, quan tenia a son pare al seu costat, quan era feliç. I un dia, la Mariona, sola, estirada al llit es morí. Es morí sense adonar-se'n perquè feia anys que estava morta. La Maia es sentia culpable, l'havia deixat de banda. El dia del seu funeral la Maia trobà la carta que tant temps enrere li havia escrit el seu pare i ella mai havia tengut el coratge de llegir. Decidí llegir-la a la seva tomba i en obrir-la es sorprengué, es sorprengué i començà a plorar com havia fet la seva mare el dia de la mort del seu pare. A la carta sols hi havia escrit el millor consell que es pot donar, i que per desgràcia a la seva mare, li havia arribat massa tard. Si ho hagués vist abans les coses tal vegada, haurien estat diferents. Una sola paraula tan simple que tothom l'oblida, un sol objectiu, a la carta sols hi deia: VIU.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer