Un set malalt (o Un set molt alt)

'Onionionionionionionionionionioni...'

Sentir-se el nom, l'Oni, seguit i repetit, linealment, en to greu des de la gola més profunda, el sumí en un somieig. Ignorava que aquell 'onionioni...' era una mena de mantra. L'emetia algú que no era ell des d'ell? Una mena d'aplaudiments menuts i poc sonors se sentien, de tant en tant, de fons. Relacionà:

-Garlic, fent picar dues culleretes, sempre buscant musicalitats?

Cap resposta. Aquell clap clap era de becs d'ocells compassats, becs com passats a ser instruments d'acompanyament, que s'obrien i es tancaven. De fet, s'estaven avisant que venia una au més gran.

En Toni, passat a Oni, recordà que el seu millor amic era mort. I ell, en Toni, Oni, Onion...en procés de desimbecilitzar-se...sí?

Li vingué a l'olfacte l'olor de torrades, aquella que, feta perfum, havia usat per a vendre habitatges. I els venia com xurros: el potencial client, en flairar un bon ambient casolà en cuines impecables noves o restaurades, signava el contracte de compra amb els ulls tancats, traguent la llengua delitosa de tast de cafè acabat de moldre, segona essència que feia destil·lar a la llar i que li atorgava l'èxit definitiu. Tenia la màquina a punt: servicial, els oferia, amb tassetes de disseny o de brocanters la beguda ansiada.

On era, la Goga?

L'havia deixat sense deixar-lo. Que no entenia que l'important era el vincle, li havia recalcat? La Goga s'allunyava d'amistats que no fossin com l'Oni o en Garlic. Només sovintejava homes fora d'esquemes establerts, d'anorreadors clixés. L'Oni havia venut immobles, havia sabut estalviar, no s'havia enredat a procrear innocents en un món decadent que precisava la mort de la civilització capitalista, així ho expressava sempre, amb els mateixos mots. No. Va sacsejar el cap per alertar al cervell que volia canviar de pensament. Que no volia tenir present el caos, la desolació, la destrucció, la guerra. Al llit estant, l'Oni, amb aquell 'onionionionioni...' es decantà per fixar-se en el pes del gat ajocat als seus peus. Necessari i estimat gat. La Goga...anava i venia, mai es deixa si no es deixa des d'un deixar que és deixar-deixar, li va venir.

Al balcó, una taula de teka amb un got de vidre li va fer observar l'ombra que es projectava sobre el plat massa gran a sota. Bella. La va mirar i mirar mentre per dins 'onionionionionioni...'

Era ell-ell mateix, doncs?

-Onion? Ens dèiem all i ceba, com panacees, hahaha! Garlic!

No, no reia pas amb ell.

Tot seguit totes les capes de la ceba en que li va semblar de debò convertir-se el van fer plorar, aquell plor retingut.

-Que ve la garsa!

L'exclamació va fer que aturés l'emoció per aixecar-se i sortir a fora.

Un nen des del pati de la casa veïna ho tornà a fer saber:

-Que ve la garsa!

Llavors va callar durant uns minuts. L'home va identificar l'infant quiet concentrat en l'ocell de caminar manaire-arrogant-elegant que buscava ous dels nius dels altres ocells per nodrir-se.

'Onionionionionioni...'

No podia parar, aquell continu?

Amb el silenci perllongat del nen i el ronxar del gat al llit -que li arribava- es va asserenar. La temperatura, encara baixa, feia que l'aire fred pegués contra el rostre moll de llàgrimes.

'Que ve la garsa, que ve en Garlic, que ve la Goga, qui va, qui ve, qui no ve, qui no vaaaaa?'

Es va girar. Allò, li deia, el gat?

-Tens en Garlic en tu, doncs?-li preguntà.

Però el felí no va emetre més sons en paraules. Va saltar del llit cap els patis on, mercès a murs separadors de poca alçada, podia accedir amb la seva flexi-elasticitat. El gat anava a ser acaronat pel nen. La garsa, amb aquella moguda, va enlairar-se.

La mirada de l'home sense afaitar feia qui-sap-lo va trobar la del nen. Sabia que era un veí estrafolari. Tenia curiositat. Li somrigué. Parlaren de pati a pati sense patir que l'avi del nen es despertés: a aquella hora ja l'havien dut al centre de dia on l'home vivia més aviat nits avorrides, informava sense ser o voler ser escoltat. Una mimosa florida gravà bocins de la converseta en algunes de les seves boletes.

-No vas a col·legi?

-Avui és dissabte! I tu?

-Avui és dissabte!-repetí l'Oni.

Li vingué un flash del tram de vida escolaritzat.

-Un set molt alt!-havia anunciat als pares- Un set molt alt!

Però un set no era prou alt. Era un notable petit, van corregir-lo, ennuvolant l'alegria d'en Toni. Havia après tantes pàgines com un lloro
com un lloro
com un lloro
com un lloro

i tenia un set molt alt, ell que era poca cosa.

Va guardar-se el disgust. Va continuar estudiant d'una manera absurda. Mai passava, en cap assignatura, del set, que era un set molt alt. Cada vegada, el mateix retret dels progenitors, també.

Fins que en Toni, que ja li deien Oni i més endavant, aprenent anglès passaria a Onion, es va mentalitzar:

-Sóc de set malalt!

Dibuixava aquell número de mil maneres en blocs de dibuix i llibretes, sobres de cartes, tovallons de paper de cafeteries...els posava dins un gran calaix, els sets molt alts, els set malalts.

Recordava especialment un set que li va quedar amb cara de mico mono femella i que tenia cara de dir-se Maria Teresa, amb les dents ben posades sense cap ortodòncia i gens tacades de nicotina i uns ulls clars com sobrenaturals i el pèl marró fluix.

-Eiiii, què et passa?

El nen va tornar-lo al balcó. L'aire tustaire no ho hagués aconseguit tan bé.

-Gràcies, noi! M'has ajudat! Fins aviat!

El set malalt se li estava començant a curar. S'havia de currar la sanació total. Va vestir-se per fer cap, a corre-cuita, a cals pares a qui feia mesos i mesos que no visitava ni trucava.

La casa era tancada i barrada.

-Són a caminar per les places-una del carrer de tota la vida va avisar-lo- Van d'una a una altra, amb el bastó suport cadascú. S'aturen, seuen en un banc, reprenen el circuit quan han reposat. Ho fan tots els dies que poden.

'onionionionionionioni...'
'Ets el dimoni?' es preguntà, a punt d'esclatar a plorar altra vegada.

S'assegué al graó de l'entradeta, a esperar-los. Xiclets reduïts a simples taques negres esquitxaven la vorera. S'hi distragué. Llavors va percebre un cargol que, ignorant, avançava amb una mort segura esclafat que volia encalçar-lo. L'agafà amb delicadesa. Travessà el cel una parella de garses volant cap a més enllà dels edificis. Aquell carrer era un carrer lapidari del poble. Tot seguit venien camps i conreus. Un verd d'herba que s'enfortia de cara a l'estació més verda a punt d'arribar el va cridar, també. Herba curta com si la terra tingués serrellet. Arbres isolats amb ramificacions magníficament amples, s'imprimien contra el firmament al costat de rengleres de canyes de to torrat diluït. És clar: el cargol seria feliç´en aquella zona. Va aixecar-se per dur-li. Una caminada amb 'onionionionioni...' que es suavitzà. Se li relaxava la cara.

-Jo vaig portar tot ple de familiars teus prop del mar, a una riera verge en el temps que la planta silvestre anomenades borratja era florida als marges- contà al mol·lusc, que era tot antenes- En duia unes desenes. Vaig topar amb una parella d'amics que...bé...han passat a la categoria de coneguts, sí. Em van saludar. Vaig notar que el meu aspecte diferent, malgirbat, els apartava. Quan els vaig mostrar el test de terrissa buit de terra i ple de cargols van retrocedir, amb fàstic. Jo que volia ser entès!

Contemplar l'espai natural, aquella obertura, li eixamplà l'ànim. Deixà el cargol en lloc humit, a tocar d'un rierol. Se n'acomiadà acaronant-li la closca, resseguint-ne l'espiral. Des de dins sentia un assentiment grandiós: estava fent el que calia.
En ser de nou al domicili dels progenitors, els trobà just quan obrien la porta fent esforços titànics. Sabia que havia de deixar que el pare ho fes sol. La mare es mostrà contenta:

-Així, Oni, et quedes a dinar? Hi ha verdura bullida.

La dona s'havia inflat. Prenia medicació per a ...i per a...i per a...El pare s'havia encongit. Prenia medicació per a...i per a...i per a...Dues tauletes amb capses de pastilles, per no equivocar-se cadascú una taula, els recordaven que en depenien i que era obligada la despesa al Déu Farmàcia.

-Aquesta casa, no la venguis mai. T'estarem vigilant des d'allà on siguem!

El pare, tradicional, presevador, acumulador de béns, li ho recalcà com la darrera vegada, sabent la feina del fill.

L'Oni no tenia pas intenció de dur-ho a terme. Se'ls mirava, asseguts tots tres a la cuina mig ombrívola, amb els plats fumejant de patata, bleda, col, api i pastanaga ben tovets i insípids. La mare va regar-los amb oli lluent, com afegint-hi or. L'Oni es recordà amb les seves dues germanes llençant aquell àpat que els desagradava darrere la nevera. Si hagués estat servit amb una salsa estimulant!

El pare quasi no parlà. La mare, satisfeta sota arrugues tapades amb maquillatge, volia atipar-lo.

-I ara una truita de tres ous amb all i julivert.

No van punxar amb l'absentisme.

-Vindràs, dissabte de la setmana que ve?

L'Oni va fer que sí, acabant de clavar l'estaca al set malalt agonitzant.

Llavors l''onionionionionioni' es debilità i passà a ser so angelical.