un Sant Jordi

Narra la llegenda...
que en temps antics, de carros i espases, quan encara existien els dracs, hi hagué tot un regne a la mercè d'un drac.
El reialme en qüestió sobrevivia a base d'una bona penyora mensual al drac, i és que, amb cada Lluna nova li havien de manester una verge per a ser engollida per l'enorme rèptil. Aquesta era escollida a l'atzar entre totes les joves del poble, ja que era l'única forma justa que se li havia ocorregut al rei de la regió oprimida sota les urpes, escames i foc del drac.
La sort, però, jugà una mala passada al rei, quan, un dia decidí que fos la seva única filla i descendent qui hagués d'acabar entre les dents del drac. En aquell punt, el rei havia de decidí entre fer cas al seu deure com a rei, o com a pare, entre fer complir el que ell mateix havia dictat, o salvar, al preu que fos, a la seva filla. Els seus principis li impedien traicionar al seu estimat poble i es va veure obligat a fer-la portar al bosc, com tantes altres noies arribaren abans per a no tornar mai més.
Mentre tot això succeïa a palau, quan encara era lluna creixent, la notícia havia arribat als carrerons emmurallats del regne. La veu corria com el vent de boca en boca, que cada cop s'obrien més d'admiració vers al seu rei, que feia un sacrifici tant gran per ells. Així fou, com un cop més, s'acabaren reunint un bon grup d'homes, joves i vells, disposats a donar mort al monstre que habitava i dominava els seus pitjors temors; i, així fou, com un cop més, la població d'aquell bon rei es veié novament reduida.
El mateix dia de Lluna nova, en el que la jova fou dirigida i lligada al mateix punt de tantes altres vegades, arribà un jove cavaller amb escut i llança, disposat a salvar-la, i així ho transmití al pare de la jova, que ja no es podia fer enrere amb la seva paraula donada al poble, per més que ho dessitgés. La resposta fou la mateixa fins a totes les orelles a on arribà la veu, aquell boig volia aconseguir tot sol el que altres grups d'homes fets i drets no havien fet. Tot i això, li indicaren el camí i el deixaren partir, ja que era un extranger, que poc els importava en el fons.
Arribà just quan el drac ja tenia la boca ben oberta, ensenyant totes les seves dents i aquella llengua biperina, arribà just per a deslligar a la jove del pal on es trobava presa, i, sense temps per a reaccionar, el drac es llençà sobre el cavaller, qui impulsivament alçà la seva llança atravessant la dura pell d'escames del drac; fent-ne sortir la seva sang que s'anà convertint en un roser segons emergia d'aquell cos ja immòbil.