Un Sant Jordi diferent

Va arribar amb una rosa a la mà. Clar, era el dia de Sant Jordi. L'editora ho tenia tot lligat: el sopar havia de caure en un dia, millor dit, en una nit especial, d'allò més lírica... Tot quadrava.
El restaurant l'havia triat ella mateixa, amb el vist-i-plau dels dos guanyadors, esclar.
De totes maneres, ell no hi havia menjat mai en aquell lloc. Es va limitar a dir sí, quan l'editora li va comentar que havia estat parlant amb l'altra guanyadora i que havien pensat que la "Fonda bohèmia" podia ser un local força escaient per una vetllada com aquella.
Va arribar amb uns minuts d'antelació com sempre li solia passar per evitar arribar tard. El restaurant feia molt de goig. No era una ambient d'allò més selecte, col·lapsat de vips, però era fi. Tenia aquell tarannà entre elegant i acollidor que a ell tant li agradava. Això el satisféu bastant. I semblà calmar-se, doncs, moments abans, quan hi anava, estava fet un sac de nervis. No entenia perquè l'editora s'havia embolicat tant, escollint dos guanyadors... No es volia mullar, o què? Era la seva feina!
La guanyadora havia de portar un llibre a la mà, era la forma com es podrien reconèixer. Ell, una rosa; ella, un llibre. Una mica tòpic tot plegat...
Es va asseure en un dels canapès que hi havia a l'entrada tot esperant a la seva parella de ball. Pensava com se li havia pogut acudir a l'editora ajuntar dues personalitats tant oposades. Perquè el relat d'ell i el d'ella parlaven del mateix tema, del desamor, però amb visions tan contradictòries que la plàcida vetllada podia acabar en drama... El seu relat explicava la ruptura del protagonista amb la seva parella després que aquesta li posés les banyes de forma miserable amb el primer tio que li mostrà un mínim d'afecte, per suposat fingit, només per endur-se-la al llit. El relat d'ella parlava de la ruptura de la seva protagonista després que el seu company no li mostrés ni el més mínim afecte durant els darrers mesos de la seva relació...
Complementaris? Tant de bo. Una espurna d'il·lusió va planar pel seu cervell durant unes brevíssimes dècimes de segon: i si el sopar fos el principi d'una harmònica història d'amor?
Quan va veure entrar l'altra guanyadora amb el llibre a la mà, s'esvaí totalment aquest petit vestigi d'esperança. S'aixecà prestament del canapè per donar-li de seguida la mà a l'altra guanyadora del premi.
-Hola. No et pensis, això m'agrada tant poc com a tu. Aquesta tia ens ha ben fotut... -digué ella.
-Sí, esclar. Almenys, però, el restaurant fa bona pinta... -comentà ell per dir alguna cosa.
La guanyadora no era lletja, tampoc excessivament maca. Semblava una mica insípida, això sí. Els nervis es tornaren a apoderar d'ell, que estava anticipant-se mentalment, pensant de què podrien parlar unes ànimes tant diferents, sense arribar a ferir-se.
Un cambrer els va guiar a la taula que l'editora els havia reservat i prengué nota.
Ell va demanar assortit d'embotits de primer; ella , amanida. De segon, ella, entrecot; ell, llenguado a la menière. De beure, ella sangria; ell vi. I de postres, ell una mousse de xocolata; ella, postres de músic...
Ell menjava ràpid, devorant com si tingués la solitària. Ella en canvi, semblava un ocellet, piconejant engrunetes... Això sí, bevia ella, a grans glopades que semblaven capaces d'omplir de sangria tota la seva petita fesomia. Ell, bevia poc però insistentment, com amb por que el vi se li acabés d'un moment a l'altre.
Durant tot el sopar, no van badar boca. La tensió entre els dos, era tanta que es va estendre per tot el local, i els altres comensals, la podien tallar amb el ganivet cada vegada que utilitzaven aquest estri.
Finalment, i després d'omplir-se excessives vegades els gots amb les seves respectives sangries i vins, quan ja anaven a atacar les postres, va sorgir una d'aquelles converses tant intranscendents com de vegades necessàries. De vegades...
La guanyadora va començar a explicar-li algunes novetats en la seva vida. Canvis en la seva manera de funcionar, de relacionar-se... Per desembocar en lo positiu de la seva nova relació i un discurs triomfal sobre com havia de ser la vida de parella.
Ell s'esmerçà a escoltar-la, però un badall monumental i inevitable va ocupar tot l'espai de la seva expressió. I mentre badallava, pensava que no havia canviat gens, era la mateixa de sempre... Amb el seu anhel de destacar i el seu discurs femeninament masclista... Amb les mateixes paraules, idèntiques, que s'havia cansat de sentir tots aquells anys que van sortir plegats.