Un safareig particular

Un relat de: Lavínia
Aquell dia la Queta i la Tona no havien anat a rentar la roba al safareig. Sant Andreu era un fangar i la Travessera de Dalt cantonada Abat Odó esdevenia un llac. L’aigua era bona; venia de la Riera d’Horta i cada vegada que es movia la palanca en sortia clara, però amb tanta pluja...
Per la galeria van veure que la Ció, la veïna de la Tona, rentava la roba en un safareig, a la galeria de casa seva.
─Clar! Com que el seu home treballa a la Maquinista... ─va dir la Queta morta d’enveja.
─Què vols dir que perquè el teu fa de pagès i el meu treballa a Ca l’Alzina no podem tenir-ne un, també¬? Nosaltres també tenim al terrat un dipòsit d’aigua! Que estem a 1920 Queta! I a més tenim espai a la galeria ─va contestar-li la Tona amb cara entesa. I hi afegí recollint el seu cubell de roba bruta i saludant amb la mà a la Ció que les havies vistes─: Val més que me’n vagi a casa.
La Queta no va dir res. Es va encongir les espatlles i es quedà mirant la Ció.
En aquell moment la Ció els feia amb la mà el gest perquè anessin a casa seva.
Fent un posat amable, totes dues hi van anar. En entrar el somriure se’ls quedà glaçat a la boca, quan en passar del petit rebedor al menjador
─Ció, quins mobles més bonics, teniu! ─va dir la Tona.
─I quin paper a la paret i la làmpada! Fixa-t’hi, Tona! ─exclamava una Queta que gairebé no podia tancar la boca.
Ah! No ho sabíeu? Ens els han regalat l’encarregat de l’empresa del meu home. A casa seva no els volien...
Les dues convidades van fer un gest d’estranyesa.
─ Ah! No ho sabíeu, oi? Em dedico a rentar la roba dels caps de la Maquinista. Cada dimarts, a la tarda, quan els nens encara no hi són, l’encarregat, el sr. Martí, ve personalment a dur-me-la ─ els explicà la Ció. I posant-se la mà a la cara─: Estan tan contents amb els resultats! Sobretot l’encarregat que no sap què fer amb mi!

Comentaris

  • Ben documentat[Ofensiu]
    nuriagau | 25-06-2011

    M’ha agradat gaudir d’aquest microrelat que reflecteix totes les aquelles curiositat històriques que tan bé coneixes del barri on estàs vivint actualment. M’ha semblat que me l’estaves llegint directament a mi. Com quan has fet les presentacions del llibre Barcelona, t’estimo.

    Un relat emmarcat en un moment concret de la història de Sant Andreu que amaga un clàssic secret de tots els temps.

    Ens seguim llegint,

    Núria

  • Fent-la petar[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 22-06-2011 | Valoració: 10

    M'encanta! M'encanten les històries sobre la història, sobre la història de barris, com Sant Andreu. M'encanten les històries amb noms propis, llocs propis i vides comunes. M'encanta l'aclariment, que afegeix coneixement i m'encantaria llegir més coses sobre la història de Sant Andreu del Palomar. Fa pocs dies vaig visitar la Trinitat Vella, barri de Sant Andreu, , tant diferent al que descrius! Ets una gran cronista. Una abraçada.

    Aleix

  • Aclariments[Ofensiu]
    Lavínia | 22-06-2011

    Hola,
    M'han preguntat per on passa la Travessera de Dalt de Sant Andreu de Palomar. És el carrer Concepció Arenal que travessava el nucli de Sant Andreu d'est a oest per la part alta del nucli, és a dir el més proper de l'estació de Sant Andreu on paraven els trens que anaven cap a Vic, Puigcerdà...
    D'altra banda també m'han dit per què un dels personatges li diu a l'altre que el seu marit "fa de pagès". Sant Andreu va tenir conreus fins a 1975. És més a 1920, data en què s'emmarca el relat, la gran majoria d'hectàrees de Sant Andreu estaven conreades i encara s'hi conservaven moltes masies. Hem de tenir en compte que el que ara s'anomena Nou Barris eren terres de Sant Andreu que, d'altra banda, era el municipi més gran del Pla de Barcelona.
    Quant a safareigs, en aquella època, sols les cases benestants en tenien. En un pis d'obrer era força difícil; estrany, si més no.

    No sé si han quedat aclarits alguns dubtes.