Cercador
Un sabor reconfortant
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
La tardor la transtornava. Saber que tornarien el fred i la humitat, que s'adossaven al moll dels ossos. I el paisatge de bells tons ocres, torrats, vermellosos i daurats que prenia un tacte de seda que li fregava l'ànima i li encetava records massa vívids.
Quan s'hi afegís l'hivern, mala cosa. El clima tustaire que obligava a dur molta roba, que sempre l'havia mortificada, una nosa engabanyosa.
Es veuria obligada a recloure's en la cabana de criatures que qui sap on paraven, que comptava amb una llar de foc passa com puguis, però que aconseguia fer funcionar.
Ningú sabia que hi vivia, en aquell indret oblidat, rera un cortinam de branques d'arbres que feia dècades que no es cuidaven i ells contents amb la llibertat salvatge pròpia, fora mutilacions que qui té dret a fer-los.
Mirava de tenir teca al rebost, per a ella i per a les tres gates (curiosament mare, filla i néta) i passar aquell tram de l'any més tancada al món, més oberta al seu, el que la conformava i que no canviaria pas.
Abans les primeres pluges torrencials no malmetessin el pont atrotinat, la vella masovera oblidada per tothom feia cap al poble seguint el voral del riu i carregava productes bàsics de subsistència.
Es permetia, però, unes herbes miraculoses (així les anomenava), vitals. Perquè mentre anava fent xarrups a la tassa plena d'osques, aquella combinació de regalèssia, gingebre, cardamom, xicòria, clau, taronja, canyella, pebre negre i vainilla la traslladava al benestar més absolut, aquell tast i aquella escalfor acollien el seu esperit i li corroboraven que era feliç.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
I que la 'jutgessa', tota benevolent, també va voler fer-ne el comentari. La brins va dir-ne:
En aquest relat ens tornes a reconfortar amb els sentiments d’una vella masovera, que malgrat semblar-nos a priori un personatge melancòlic i desvalgut, ens consolarà saber al final que és feliç dins el seu petit món, sense lligams, amb una llibertat salvatge, de la qual poques persones poden gaudir. El temps en aquest cas sí que és precisat, l’any finalitza i es compara amb la nostra protagonista.
En aquest escrit, s’hi barregen intencionadament dues percepcions: la vista, a través del cromatisme canviant del paisatge tardoral, i el gust, gràcies a l’enumeració de les diferents herbes medicinals que demostren la saviesa popular de la masovera i al propi títol que ja és prou revelador. Torna a ser un altre text que ens demostra la metamorfosi de la vida de les persones i la seva solitud.
Quan s'hi afegís l'hivern, mala cosa. El clima tustaire que obligava a dur molta roba, que sempre l'havia mortificada, una nosa engabanyosa.
Es veuria obligada a recloure's en la cabana de criatures que qui sap on paraven, que comptava amb una llar de foc passa com puguis, però que aconseguia fer funcionar.
Ningú sabia que hi vivia, en aquell indret oblidat, rera un cortinam de branques d'arbres que feia dècades que no es cuidaven i ells contents amb la llibertat salvatge pròpia, fora mutilacions que qui té dret a fer-los.
Mirava de tenir teca al rebost, per a ella i per a les tres gates (curiosament mare, filla i néta) i passar aquell tram de l'any més tancada al món, més oberta al seu, el que la conformava i que no canviaria pas.
Abans les primeres pluges torrencials no malmetessin el pont atrotinat, la vella masovera oblidada per tothom feia cap al poble seguint el voral del riu i carregava productes bàsics de subsistència.
Es permetia, però, unes herbes miraculoses (així les anomenava), vitals. Perquè mentre anava fent xarrups a la tassa plena d'osques, aquella combinació de regalèssia, gingebre, cardamom, xicòria, clau, taronja, canyella, pebre negre i vainilla la traslladava al benestar més absolut, aquell tast i aquella escalfor acollien el seu esperit i li corroboraven que era feliç.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
I que la 'jutgessa', tota benevolent, també va voler fer-ne el comentari. La brins va dir-ne:
En aquest relat ens tornes a reconfortar amb els sentiments d’una vella masovera, que malgrat semblar-nos a priori un personatge melancòlic i desvalgut, ens consolarà saber al final que és feliç dins el seu petit món, sense lligams, amb una llibertat salvatge, de la qual poques persones poden gaudir. El temps en aquest cas sí que és precisat, l’any finalitza i es compara amb la nostra protagonista.
En aquest escrit, s’hi barregen intencionadament dues percepcions: la vista, a través del cromatisme canviant del paisatge tardoral, i el gust, gràcies a l’enumeració de les diferents herbes medicinals que demostren la saviesa popular de la masovera i al propi títol que ja és prou revelador. Torna a ser un altre text que ens demostra la metamorfosi de la vida de les persones i la seva solitud.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
435769 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com