Un rus amb una trompeta

Un relat de: Ignasi Boix Roure
Mentre conduíem per les Terres Altes, l’Òscar connectava el seu iPod a l’estèreo del cotxe i escoltàvem els seus músics preferits. Que jo recordi, durant aquells trajectes vam escoltar una pila de clàssics d’en Miles, d’abans de l’era de la fusió, i un concert de l’Ahmad Jamal i també algunes coses d’en Mingus, i d’en Bird, i d’en Monk, i d’altres artistes que només coneixia ell. De vegades, quan sonava algun fragment de pista que l’Òscar trobava emocionant, apujava el volum de la música i ens guaitava d’esquitllentes. Volia veure si érem capaços de degustar ni que fos una engruna d’aquell festí sonor.

Després de visitar uns quants indrets pintorescos, de fer senderisme a través de paisatges bucòlics i de beure whiskys dobles en bars de pobles plens de mosquits, vam refer el camí amb el cotxe per passar els últims dies a Edimburg. L’últim dia, l’Òscar ens va recordar una cosa que, des que havíem arribat a Escòcia, ens havia repetit diverses vegades. Ens va dir que li agradaria fer una visita a un local del centre que es deia The Jazz Bar.

Jo ho trobava una bona idea, però els altres dos membres de l’expedició no ho tenien gaire clar. Quan l’Òscar els hi va dir que era l’última nit que tindríem per intentar-ho, van resseguir el sostre amb els ulls. Una mica cabrejat, llavors els hi va retreure que durant aquell viatge havia hagut de visitar una destil•laria, anar a veure un partit de rugbi i al concert dels Flaming Lips, que a ell no li feien ni fred ni calor.

El seu argument era irrefutable. Disposats a acompanyar-lo on fos, després d’una llarga migdiada vam sortir del nostre pis de l’extraradi per anar a buscar l’autobús.

Quan hi vam arribar, el capvespre ja enfosquia els carrers. Havíem de baixar un tram d’escales per entrar en aquell soterrani. Tot just hi havia una dotzena de persones. La mida, la il•luminació tènue i la decoració reforçaven una atmosfera d’intimitat que resultava agradable de seguida. Amb parets de pedra vista natural i terres de fusta polida al llarg del qual s’hi estenien les tauletes rodones amb espelmes enceses al mig, els inevitables retrats en blanc i negre de les grans llegendes del jazz decoraven les parets.

Mentre els altres anaven a demanar a la barra, l’Òscar i jo vam buscar lloc. Ens vam asseure just al darrere d’un grup de noies que compartien una ampolla de vi. De seguida, l’Òscar i jo ens vam fixar en una de les noies, la que estava asseguda més a prop de la paret. L’Òscar, que no és pas dels que deixen entreveure amb facilitat les seves emocions, la mirava embadocat. Semblava una estrella del cinema. Per un boig del jazz com ell, aquella noia, que bevia vi blanc amb les seves amigues mentre esperava que comencés el concert, devia ser el súmmum de la sofisticació, vaig pensar, gairebé un somni fet realitat.

Quan ja estàvem tots quatre asseguts, cadascun amb un whisky al davant, els músics van sortir a l’escenari enmig d’un càlid aplaudiment. El líder era un senyor menut de cabells blancs que semblava un lampista.

Valery Ponomarev va néixer a Kiev al 1943. Als trenta anys, en plena Guerra Freda, va marxar de la Unió Soviètica i, després d’una breu experiència europea, es va traslladar a Nova York. Gairebé de seguida va trobar feina amb els Jazz Messengers, el llegendari combo liderat pel bateria Art Blakey, la nòmina històrica del qual inclou patums de la talla de Wayne Shorter, McCoy Tyner, Chick Corea o Wynton Marsalis. Va tocar quatre anys amb els Messengers i, establert als Estats Units, ha seguit tocant en concerts i festivals d’arreu del món des d’aleshores. Hi ha qui sosté que Ponomarev és el millor instrumentista rus de jazz de tots els temps.

Però aleshores tot això no ho sabíem. Tot el què sabíem aleshores era el què havíem llegit al tríptic que havíem agafat abans d’entrar: que aquella nit tocaria un trompetista rus l’estil del qual era el hard bop.

Sobretot si són d’un artista que no coneixes de res, els concerts són una mica com l’alcohol: necessites una estona per entrar en calor. Per bé que ho intento de tant en tant, la meva oïda no és prou refinada per apreciar la música jazz quan s’enfila a segons quines alçades, quan es torna gaire esotèrica. Però la música que van tocar aquella nit estava prou arran de terra com perquè, al cap d’una estona, tots quatre poguéssim gaudir-la.

El senyor Ponomarev va resultar ser un home d’allò més loquaç, potser fins i tot una mica massa. Era d’aquella mena d’artista al qual li encanta de xerrotejar amb el públic. Entre cançó i cançó, parlava del seu últim disc o de l’autobiografia que havia publicat feia poc. Però ni tan sols així era capaç de sabotejar l’embruix que aconseguia quan es posava la trompeta als llavis. La noia de la taula del davant, xarrupant de tant en tant de la copa de vi, bellugava el tronc al ritme sinuós de la música, arquejant-se damunt la taula com una cobra en un cistell de vímet. Al mateix temps que escoltàvem la música, nosaltres no podíem deixar de mirar-la. El propi Ponomarev, quan no tancava els ulls, concentrat en la seva música, sovint també clavava la mirada en aquella direcció.

No sé si va ser el local, la música, la noia o el whisky, que aleshores ja ens havia endormiscat una mica els nervis. Suposo que va ser la barreja de tot plegat. Sigui com sigui, al cap d’una estona tots quatre ens havíem oblidat de qualsevol de les reticències que haguéssim pogut tenir sobre aquell concert i sobre un trompetista rus del qual no sabíem res i vam començar a endinsar-nos en una espècie de somieig d’allò més agradable. Entotsolats en el nostre benestar, ens vam deixar arrossegar a un d’aquells moments oceànics en els quals sembla que els astres s’alineïn, un d’aquells moments en el quals tot sembla estar al lloc que li correspon i que t’agradaria que duressin per sempre.

Suposo que és el caliu que ens deixen a la memòria els bons moments i l’esperança de trobar-ne de nous el què ens dóna forces per aguantar el pas dels dies, per sobreposar-nos a l’aspror de les hores quan la vida és una adusta rutina, tot just un anar tirant.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Ignasi Boix Roure

28 Relats

33 Comentaris

25718 Lectures

Valoració de l'autor: 9.56

Biografia:
Vaig néixer l'any 1980, a mitjans d'agost, i sóc de Vic, ciutat boirosa. Si algun despistat s'atura a llegir un dels meus relats m'interessaria moltíssim saber la opinió que li mereix, sobretot pel que fa a l'estructura i als diàlegs, que és el que em porta més mals de cap, però també sobre qüestions d'estil o qualsevol altre cosa.