Un retrat de tendresa

Quan jo era petita a ell ja el veia gran. Potser no com als altres, però li veia.

Suposo que com tots els nens, a la gent que no juga amb tu al Cuit i Amagar ... o que no comparteixen una tarda de bicicleta per camins a mig fer ...
Aquells que quan em saludaven amb un somriure postís d'orella a orella tot recordant-me el "maca" i gran que m'estava fent ... mentre amb una ma m'acaronaven i m'estiraven la barbeta ... o tanmateix es delectaven tot lloant les semblances amb mon pare o ma mare ... a tots aquests ... ja els veia molt grans !

El poble, era i segueix sent molt petit. Per aquesta raó, ningú no ens escapàvem de conèixer-nos ràpidament pel nom i tot seguit el de la casa on pertanyíem.
Ell era el Joan de Cal Sarró.

Tots, tots en un moment o d'altre tenim un dia dolent i anem pel món amb cara de restrets o de pomes agres tant se val com vulgueu dir-li. Ell no. Suposo que també en deuria tenir, però jo no l'hi vaig veure mai.

Era d'aquella mena de persones, que va saber conservar sempre dins seu el nen que diuen tots portem dintre. Tenia aquell puntet just de dolça bogeria racional, suficient com per fer-te pensar mentre parlaves amb ell que et trobaves dins d'un conte amb caseta de xocolata inclosa. Com si et fes veure les coses en color, quan la vida llavors era en blanc i negre.

Emanava tendresa per cadascun dels porus de la seva pell.
Recordo un Nadal que jo deuria tenir 10 o 12 anys i que ens va remetre a Barcelona, una felicitació (que en realitat era una fotografia seva al bell mig del camp en ple estiu) on a la llegenda hi figurava: "Un pagès que us felicita les festes de Nadal". I era realment així, no calia afegir-hi res més !
Aquella postal la recordo encara, perquè em reportava un somriure que trencava amb la fredor i foscor d'aquells dies ... i també amb la monotonia de tota la resta inacabable de felicitacions que semblaven tallades totes pel mateix patró i impreses amb una Gestetner de l'època ...

Per la Festa Major, si coincidia que el 14 d'agost a la nit hi havia ball ... ja el tenies a les 12.00 p.m localitzant-me per felicitar-me l'onomàstica i preguntant cada any si havia estat el primer en fer-ho. L'altra possibilitat era al sortir de la missa del mateix dia 15 en honor a la patrona del poble, que com no podia ser d'una altra manera, era la verge al cel Assumpta. (I així ho resa l'altar major: Regina in Coelum Assumpta).

Un dia, me'l vaig trobar pel carrer amb un marc de fotografia que havia comprat per a posar-hi una foto de la Chenoa (la triunfita), ja que deia que era una noia molt maca i que a més cantava molt bé. - "On la posaràs, Joan?" - "A veure si la Maria em deixa posar-la a la tauleta de nit" ...
Ai "Sinyor" !
I altre cop t'adones que l'alegria seva, et contagia més que un refredat de gener.

M'agradaria localitzar poemes i escrits que va anar fent durant els últims anys i amb els quals ens delectava a la mitja part de la Cantada d'Havaneres (aquí a la plana Urgellenca) la nit del Sopar de Germanor.
Potser no servirien per guanyar cap mena de premi, ni tan sols per a ésser publicades enlloc. Però ja us dic que eren plenes de sentiments i raons que ell, enlaira't en el seu núvol, podia veure i la resta cap cots i tocant massa de peus a terra pensant només en les nostres coses ... ens perdíem !

Sempre i era a les diferents edicions del festival de rock de l'estiu. Allí, ell i "mangala" que hi feien cap.
I s'hi estava una estona sota aquella pluja d'estels de les llàgrimes de Sant Llorenç, que cada any ens obsequia aquesta nit ... i que qui sap si li servien de font d'inspiració.

L'última vegada que el vaig veure, va ser el setembre del 2007. Vam organitzar una sessió de ball amb Disco-mòbil recordant música dels 60's 70's i 80's, que per cert va estar molt bé. ... I qui hi havia allí ... al mig de la "pista" tot ballant aquells ritmes que tant podien anar des d'una Yenka fins al Saturday Nigth Fever a l'estil Tony Manero o qualsevol de les discotequeres de Diana Ross. Doncs en Joan !!!! ... i sense mangala .... !!!

Aquell acabament d'any va ser "cridat a files" pels de dalt. L'enterraven el 31 de desembre.

Suposo que si hi ha un cel, Sant Pere (una mica envejós), el va reclamar per a què els hi dues també a ells una mica d'aquell polsim màgic. El mateix amb el que ens havia regat a tots nosaltres un munt d'anys.

I no sé perquè us ho explico ara tot això. Que ja veig que ha quedat molt llarg.

Potser per la melangia contagiosa que m'abraça en un diumenge fred i emboirat de gener ... que amb aquesta mantellina blanca em transporta al passat i em fa pensar en les bones persones que m'han creuat pel camí.
I m'ha vingut ell. I he agafat bolígraf i paper i no he plasmat tot tal i com ho heu llegit. No he canviat res.

I m'adono que un dolç somriure m'ha acompanyat tota aquesta estona.