Un retall de memòria

De tant en tant, les famílies ens reunim per celebrar dates assenyalades. Sants, aniversaris o les tradicionals de cada any. Al voltant de la taula, s'ajunten diverses realitats generacionals, des dels avis fins als néts, que no paren de fer xivarri i que són alegria de la festa, barrejant-se amb els diàlegs entrecreuats dels grans. Ens hem trobat moltes vegades que a partir d'un tema es passa a un altre seguint un fil conductor, però que al final deriva en una conversa generalitzada que no té res a veure amb la del començament. Així doncs, m'ha quedat gravada una d'aquestes cites familiars, en la qual es va acabar parlant dels nens i de l'ensenyament actual, instant que van aprofitar els avis per donar-nos una pinzellada sobre l'educació que van rebre quan ells eren petits.
La seva història s'inicia en el període anterior a l'esclat de la Guerra Civil, en plena República. La primera escola que van anar, tant l'avi com l'àvia, era laica, situada al barri del Clot i de Sants de Barcelona, respectivament. Les classes s'impartien en català, van aprendre a llegir i escriure i, en cursos superiors, els ensenyaven les assignatures de geometria, aritmètica, geografia, etc.
L'avi, que era més gran, quan feia cinquè cap als dotze o tretze anys, no recordava l'edat exacte, i ja l'hi donaven temes comercials. Poc després, va entrar en contacte amb la mecanografia i el francès. Les classes estaven estructurades en horaris, com a tot arreu, de matí i tarda, de dilluns a divendres a excepció del dissabte que només s'hi anava al matí. El professor manava estudiar la lliçó, mentre que els alumnes intentaven memoritzar-la, per repetir-la posteriorment. El sistema d'avaluació consistia en exàmens finals, tant orals com escrits.
Quan ja s'estava produint la guerra, en algunes escoles no van deixar mai de donar classes, excepte per períodes curts de temps, obligats pels bombardejos que es produïen a la ciutat. De totes maneres, la manca de professors també era deguda als temps convulsos que es vivien i, segurament, de la incorporació al front d'algun d'ells.
Per tant, a partir de setembre de 1939, aproximadament, tot va donar un tomb. L'àvia va anar a parar a les "Hermanas Carmelitas Descalzas" fins als tretze anys. L'ensenyament era bàsicament religiós, totalment en castellà. La doctrina era una matèria tant important per alliçonar a les nenes, que les obligaven a baixar a la capella de l'escola, per passar el rosari. El sistema de recompenses que tenien les monges, si et sabies la lliçó, era regalar-te una estampa. En el cas contrari, les posaven de cara a la paret o les feien escriure cent vegades, qualsevol cosa que se'ls acudís en aquell moment. Per descomptar, el sentiment que li va quedar és el de no haver après res. Si més no, de cosir i fer coses de nenes, sí que en sap.
L'avi, estant ja en una acadèmia, no va notar un canvi tan brusc. Les matèries van passar a donar-les en castellà, però els nois s'ho passaven bé jugant al pati, en català. De religió no en feien, però no es va poder escapar de l'obligació de rebre instrucció a càrrec d'un falangista al pati de l'acadèmia, fent-los formar durant una hora. El record d'aquella època no el troba tan negatiu, pel fet que ja no anava pròpiament a l'escola, sinó que estava orientat cap estudis més administratius.
Ja feia força estona que parlaven, quan unànimement vam trencar de sobte aquells retalls de memòria que havien recuperat, amb algunes llacunes pel pas del temps, per deixar de banda els records obscurs i continuar la festa amb l'alegria que pertocava en una diada com aquella. Vam alçar les copes de cava desitjant-nos salut, i fins la propera trobada.