Un record inoblidable

Era una tarda d'estiu quan va començar el meu viatge al passat, a un passat encara present en el cor de l'àvia.
Estava estirada al sofà fent el mandra quan la mare va baixar del porxo amb una caixa plena de trastos vells rabiant perquè no l'ajudava a fer neteja.
Cansada de sentir-la a renegar i amb molta mandra vaig agafar la caixa i vaig començar a classificar els objectes en bosses per llançar al container.
Feia estona que feia el mateix així que vaig decidir parar una estoneta i aprofitar el descans per berenar però vaig veure una cosa que em va cridar l'atenció. Era un grup de cartes empaquetades, plena de pols i algunes estripades. Això va fer que tingués més interès per saber de què es tractava. Com que sabia que la mare no tardaria gaire a cridar-me l'atenció perquè feia molta estona que remenava aquella caixa, vaig agafar les cartes i les vaig amagar sota el llit. Vaig decidir aplaçar el berenar i continuar amb l'endreça per així poder tenir més temps per mi i descobrir el per què de la meva curiositat per aquell gruix de papers atrotinats.
Després de sopar amb vaig tancar a l'habitació i vaig treure les cartes de sota el llit. Mirant les dates vaig descobrir que eren del temps de la guerra i posterior, cosa que va engrandir el meu interès. No me n'havia adonat del remitent i quan vaig veure de qui es tractava un impuls va fer que em parés de cop, que guardés la seva intimitat, però, una vegada més la curiositat va poder amb mi. Aquelles cartes eren de l'àvia!
Estaven totes ordenades així que vaig començar per la primera. No posava nom, no sabia qui li escrivia, però ben aviat vaig descobrir qui era i el motiu d'aquelles lletres.
La primera corresponia just després de la fi de la guerra, temps difícil en que moltes famílies i amics es van haver de separar ja que moltes persones per tal de no morir van haver d'exiliar-se.
Aquesta era bastant formal tot i que era molt emotiva. Pel to de la carta vaig deduir que l'havia escrit un noi, no posava el nom i vaig pensar que segurament es tractava de l'avi. En ella només explicava com era el seu nou refugi a França i les ganes que tenia de tornar-la a veure, semblava una simple amistat. Però al cap d'unes quantes cartes tot va canviar. En elles es llegien i es vivien situacions i sentiments d'un intens amor i dolor, dolor per tenir tan lluny a la persona que més volia i estimava. Estava clar, havia de ser l'avi, però un cop més em vaig equivocar.
La següent carta va ser la que em va començar a mostrar la vertadera situació i els protagonistes d'aquell amor a distància. Només apareixien dos noms, el de l'àvia Mercè i un tal Miquel, cosa que em confirmava que no es tracta de l'avi, l'avi Lluís.
Les paraules del Miquel cap a l'àvia feia que se'm saltessin les llàgrimes dels ulls. M'omplien d'angoixa de pensar totes les penes i misèries que van passar en aquell temps i a més sumar-hi la infelicitat de no tenir el teu amor al costat, cosa que ell tractava de fer-ho dissimular a través d'afalacs cap a l'àvia i de somnis en els que ella n'era la protagonista.
Una de les cartes em va produir especial emoció. En ella s'explica un somni, o podríem dir desig, de l'enamorat.

"Mercè, vida meva, no pateixis, aviat acabarà el mal son. Ho estic planejant tot, fins i tot avui he somiat amb el dia del nostre casament. Serà molt especial, tal i com l'he vist aquesta nit. Ja veuràs, t'agradarà molt. Sé que és dur estar separats i que aquesta distància no té un límit assegurat però et juro, que ni que em costi la vida, aviat estarem junts i quan arribi el dia mai més ens tornarem a separar.
Els pares em diuen que sóc un somia truites i que me n'he d'oblidar de tu i buscar-me una mossa aquí, sé que els teus pensen el mateix, però ells no saben que el nostre amor és més pur que tot l'aire del Montseny. Sí, del Montseny. Recordes quan hi vem anar amb la família? Doncs allà serà on tindrà lloc el nostre enllaç. Allà és on viurem i on creixeran els nostres fills. Allà és on explicarem als nostres nets aquests moments que ara estem vivint però que ens estan fent més forts.
No ploris. No m'agrada imaginar-te plorant, per això cada nit somio amb tu, amb el teu somriure que il·lumina més que el raig de sol a ple estiu. Aquell somriure que em va enamorar, aquelles rialles tan sonores que em van desperta aquell matí i que fins ara les duc graves al cor. Fes- me cas, tot canviarà i no tardaré gaire a fer el teu somni realitat.
Tota aquesta espera quedarà en un record inoblidable per explicar als nostres fills.
T'estimo i mai deixaré de fer-ho.
Petons des de França."

Després de llegir aquesta carta vaig tancar els ulls i vaig decidir que l'endemà li faria una visita a l'àvia. Em feia por, perquè sempre havia pensat que l'amor de l'àvia havia estat l'avi Lluís, i ara sentia que havia descobert una farsa. Però després de molt pensar, vaig arribar a la conclusió que no s'havia de jutjar sense saber les coses i els motius i que era l'hora de saber el per què d'aquelles cartes tan emotives i significatives.
Va arribar el matí, i sense dir res a ningú me'n vaig anar a veure l'àvia. Primer de tot li vaig nombrar el nom de Miquel i ella va alçar el cap de cop. De seguida vaig veure que volia dir molt aquell nom i de seguida vaig veure que ella sabia que jo havia descobert el seu secret.
Després de molt parlar em va explicar tota la història i em va aclarir l'amor de l'avi Lluís i el del Miquel.
El seu gran amor sempre havia estat el Miquel però després de passar tres anys separats, ell a França i ella aquí, van aconseguir trobar-se de nou i començar una relació, millor dit, continuar la relació però un terrible succés va destruir definitivament el seu enllaç. Havien planejat el casament, tot era com en Miquel havia somiat però dues setmanes abans de la celebració, van aparèixer dos soldats franquistes a casa seva i el van matar. Tota aquella espera sols va quedar en un record inoblidable. Ella arrossegada pel dolor d'aquella pèrdua va decidir deixar aquest món i unir-se a la persona a qui segons ella, li devia la vida però quan estava dalt d'un pont a punt per dur a terme el seu desig, un noi la va aturar i la va fer tirar enrere. Era un noi dolç i ben plantat, ara sí, era l'avi Lluís. Després de molt temps d'ajuda emocional i de patir molt per ella, l'àvia el va correspondre i van decidir casar-se i lògicament, la continuació tots la sabem. Del seu amor en va sortir la mare i els tiets però clar és, que per molt amor que sentia per l'avi, l'àvia Mercè mai el va estimar com en el Miquel.
Vem passar tot el matí plorant i a la vegada rient. Em va explicar moltes anècdotes viscudes entre els dos enamorats.
Em va explicar el seu gran record inoblidable.