Un record de vida

És nit d’agost, però no fa calor. S’hi està bé, malgrat tot. A mi m’ha tocat alliberar el barri de Wola, que era el barri de na Gosia. La meva estimada Gosia d’ulls blaus de zèfir. On ets ara? Em pregunto. La teva imatge és tan viva en la meva memòria!
Jo sóc aquí, et dic. Amb un fusell a la mà i com a milicià lluito per defensar Varsòvia.
Hem cridat que visqui Polònia! Farem fora els alemanys! Els ànims exaltats m’han donat força i convicció. No tinc por. Avui no. Encara que no t’ho sembli sento el teu escalf ben a la vora i parlo amb tu com si hi fossis. De debò. Una altra volta. Com abans. Compartim un cop més aquell bell amor d’adolescència. Però, com he descobert ja de gran, allò que és bo sempre s’acaba. Fineix abans d’hora. Encara que no vulguem que així sigui. Noto como m’arriba una bala perduda. O no. Han pogut apuntar bé perquè he quedat al descobert? No ho sé i tant hi fa. M’han tocat de ple. Tinc una ferida greu. La sang davalla. Ràpid sento com les forces em manquen. Atrapo un somriure teu abans que marxi i crec que ploro. Sento una llàgrima que s’escola galta avall. O és la meva sang? Gosia! Vull tornar a aquell món perdut que coneixíem només nosaltres. Sóc en Witek. Te’n recordes? En Witek estima la innocència d’antuvi i veu la cruesa del present. Ja només per uns instants, car tot s’esvaeix. Les imatges del passat i aquest país nostre que lluita, etern tot en la meva memòria que s’esfondra. T’estimo en aquest últim i únic instant.