Un racó per l'esperança I Capítol-Iniciació (lª Part )

CAPÍTOL I : INICIACIÓ

"Si deixéssim de estar tan arrelats al poder i als diners i penséssim més en els demés, potser seriem més lliures", pensa tot sol en mig de la platja i els seus pensaments es perden en l'horitzó sense rebre cap contestació. Mentre que assegut a la sorra contempla com el Sol es pon i els records venen a ell…
Però, Joan, perquè vols marxar de casa, es que no estàs bé amb nosaltres?
No es això mare, es que vull trobar-me a mi mateix, necessito llibertat, no vull viure en aquesta societat de consum a on tot es fals, vull ser jo, per això vull viure entre els demés, intentat comprendre'ls, ajudar-los, encara que això amb separi de les persones que més estimo.
Assegut a la platja mirant la mar pensa que en aquell moment va començar tot, l'afany de trobar, de buscar alguna cosa que necessitava, que s'amagava dintre seu i que no sabia en realitat el que era. Volia escoltar a la gent, les seves doctrines, volia veure el mon en totes les seves facetes, volia parlar amb tothom que el volgués escoltar i aprendre del que li volgués ensenyar alguna cosa, per a la fi acabar en aquesta platja i ordenar les idees, seria tot el que havia passat el que realment buscava?…
Em va costar poc treure la carrera de metge, crec que havia nascut per ser-ho, però no em sentia feliç, tothom em deia que arribaria lluny, que la meva vida estava dirigida per un bon camí, i va ser en aquell instant, quan vaig deixar-ho tot.
Tenia una angoixa, una veritable fòbia al meu entorn, havia estudiat per curar a la gent, no per fer els "paperots" darrera d'una taula d'un despatx, necessitava a la gent, i creia que la podia ajudar.
Era un dia de maig, el cel era blau i el sol lluïa com mai, al menys això em semblava a mi, feia poc que m'havia acomiadat dels meus pares, que entristits es pensaven que estava boig, sort que les meves explicacions els havien deixat una mica més tranquils.
Bé, ja em trobava al carrer, que fer?, a on anar?. Tan sols un "petate" de quan vaig fer les milícies amb el més elemental, el que importava era la il·lusió en el que anava a fer.
Com que un dels preceptes era no fer servir els diners, anava sense, vaig agafar el petate i a la carretera, no sabia el que m'esperava, tan sols pensava que hi havia molta gent que em necessitava i que jo la podria ajudar.
Mentre anava caminant em vaig marcar un temps màxim per la meva aventura, ara tenia 23 anys, aniria pel mon els propers cinc anys - si podia aguantar tant de temps - i després passaria una llarga temporada de meditació i posar la meva vida en ordre.
Amb aquests pensaments anava caminant, quan de cop es va parar un camió al meu costat, la porta es va obrir i una veu greu em digué - A on vas noi? - A on vagui vostè !, li vaig contestar.
En Lluís, que es com es deia, era un home endurit per la carretera, de parla oberta i amb una gran simpatia, diria que sarcàstica. Moreno, tan de cabell com de pell, donava la sensació de ser musulmà, però em va dir que era nascut a Mataró, ja feia molts anys, tants com 45, es dirigia a Alacant i per mi era un lloc tan bo com un altre per començar.
De mica en mica mentre durava el trajecte, li vaig anant explicant el que intentava fer, al principi em mirava amb cara estranyada, casi incrèdul, però al final em va creure, fins i tot li va agradar l'idea. Poc després em va plantejar el primer problema que tindria, - com menjaràs sinó portes diners? - Era un dels temes que ja havia estat pensant, i no era senzill, ja que no estava acostumat a demanar favors i a fer feines a canvi de menjar, però com que no tenia ningú més al meu costat, vaig fer el primer intent amb el Lluís.
- Que et sembla Lluís, si jo t'ajudo en el que tu vulguis, com que veig que no portes ajudant i així em podré guanyar el dinar - . La veritat es que no les tenia totes en mi, els seus ulls negres com la nit, em van estar mirant uns segons, que per mi van semblar segles, i a la fi, de la seva boca plena de dents senyalats per la nicotina, van sortir unes paraules que em van semblar caigudes del cel - D'acord noi ! - El meu primer èxit, casi no m'ho creia, això em va donar ànims per continuar.
(Continuarà)