Un racó per l'esperança I Capítol-Iniciació (3ª Part )

Un relat de: AVERROIS

Què el vaixell no es movia? Em sembla que estàvem mès a dins al mar que fora, tot era normal, em van dir, però no ho veia gaire clar, anava d'una banda al altre i en Pere de reüll, somreia, sort que no va sentir el que vaig pensar d'ell, però al cap i a la fi també va arribar la calma, que podia passar mes? No tardaria gaire en saber-ho.
Mentre passaven els dies me'n anava assabentant de coses. Les direccions, latitud, longitud, les constel·lacions, proa, popa i un reguitzell de noms que em sonaven però que no sabia fins aquell moment a on estaven.
El vaixell s'anomenava Llevantina ( no entenc encara perquè als vaixells se'ls posen noms femenins), la vida no era dolenta una vegada acostumat fins i tot em va agradar. Al passar els dies entre el Pere i els altres companys que vaig anar coneixent vam instal·lar una espècie de "màfia" , res dolent, molts d'ells s'estranyaven de les meves idees i més d'un em demanava diners per pogué anar a gastar-se'ls a qualsevol port que desembarcàvem, donat que com jo no volia fer-los servir s'aprofitaven de mi. Sort que de tant en tant n'enviava a casa que sinó a potser me'ls haurien pres.
Quan baixava al port feia feines a canvi de menjar i d'una habitació confortable i amb el telegrafista feia el mateix, tot s'estranyaven però no vaig tenir cap problema, hi havia alguna vegada que no trobava feina i tenia que tornar al vaixell a sopar i a dormir.
A vegades em desmoralitzava al veure com vivia la gent, no es tot cantar i riure, el mon no es tant sols ciutats plenes de cotxes, sinó que hi ha gent pels carrers, que treballen, que demanen, que pateixen, perquè totes aquestes misèries?, penso jo, quantes vegades havia dit, que malament estic o tenia enveja pensant que no tenia tot el que volia, va ser llavors quan em vaig adonar del privilegiat que era.
Un dia a Melilla vaig veure a uns legionaris ficar-se amb un vell, no sé perquè ni com però vaig anar a ajudar-lo, no va servir de res ni a ell, ni a mi, ja que vàrem sortir tots dos apallissats, la gent del carrer no van fer res, i quan van venir els policies, els legionaris van tenir els sants collons de dir que havíem sigut nosaltres els que vàrem començar i apa de cap a la garjola tota la nit. Allà el vell em va explicar que això era freqüent, que ens deixarien al dia següent però no sense donar-nos una bona dutxa de aigua freda (salada es clar), i així va ser el dia següent ben fresquets vàrem sortir de la presó. Després de sentir la pesta a quadra tota la nit, l'aire mig podrit del exterior barreja de mar, port, i escombraries em va revifar i em vaig emocionar al veure que en Pere i els altres companys m'esperaven al carrer. " Què ja es provat la carícia dels legionaris, segons me'n dit", tot rient-se del meu ull de vellut. Llavors vaig sentir una ma sobre la meva espatlla i al girar-me vaig veure al vell que havia intentat ajudar sense fortuna, "Germà, vine a casa meva t'invito a dinar, es l'únic que et puc oferir, casa meva es casa teva i els teus amics també son els meus amics" . Es deia Alí Aijam, mahometà, la seva edat era desconeguda, em va dir que va néixer l'any 1920, però no ho sabia del cert. Ens va portar per carrerons estrets a on encara es veia més la misèria, fins arribar a casa seva, una planta baixa, amb dues habitacions i un pati a on vàrem dinar. L'estada a casa seva va ser relaxant, m'hi hauria quedat un temps però no podia ser.
Vàrem passar pocs dies a Melilla i desprès cap al Atlàntic, estava content de tot el que havia passar fins aquell moment, havia valgut la pena començar aquesta aventura. Ja feia dos mesos i em preguntava si havia algú suficientment poderós com per pogué arreglar aquest mon i fins hi tot em semblava impossible, que si existís no l'hagués arreglat ja.
Tot en la mar implicava el seu risc, tan pels pescadors com per nosaltres, ja que en cas de naufragi nosaltres en trobàvem a la part més baixa del vaixell i ens hauria sigut més difícil de sortir. A les bodegues del vaixell érem uns trenta i comptant la tripulació i els pescadors, arribàvem a ser uns seixanta. Tan sols una vegada en tot el temps que vàrem estar al vaixell, la situació va ser alarmant. Estàvem a prop de les Illes Canàries, quan de cop es va sentir una batzegada, tothom va anar per terra i en la part de proa i a babord al aixecar-me vaig veure una via d'aigua, per lo vist - tal com van explicar desprès - havíem topat amb un baix d'esculls i al capità li va estranyar ja que no sortia a cap carta la situació d'un banc d'aquesta mena -.
L'aigua entrava a glops, com si sigues vomitada per l'obertura, tothom hi va anar al moment per veure si la podíem tapar, la veritat es que no sabia que fer, però els demés si que ho sabien i jo els podia donar un cop de mà.
(Continuarà)

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de AVERROIS

AVERROIS

405 Relats

927 Comentaris

292610 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Vaig néixer a Manresa un fred Gener de fa uns quants anys i com va escriure el poeta:

Tots els records plegats
són una gota d'aigua
dins una mar immensa.
I el violí que no se sent
deu plorar alguna mort
que jo no sé.

Què la vida us sigui lleu!