Un racó per l'esperança I Capítol-Iniciació (2ª Part )

Vaig passar molta estona escoltant la vida d'en Lluís i explicant com era la meva família, l'institut, la mili … per primera vegada em sentia lliure!
Al arribar a Alacant vaig ajudar a descarregar el camió i després em va proposar si volia anar a la mateixa pensió que ell, doncs l'endemà tenia que tornar a carregar per anar altre cop a Barcelona, per la qüestió de no anar buit. Si em semblava bé tindria la pensió i el menjar com a paga. Per un moment vaig pensar que no em volia lligar més amb el bo d'en Lluís, tenia cinc anys per endavant i tenia que espavilar-me tot sol, però la veritat era que per ser el primer dia ja n'hi havia prou d'aventura, sigui com sigui vaig acceptar i el vaig seguir.
Recordo molt bé com es deia la pensió "Vora la mar", estava situada en un dels carrers estrets del barri antic, no era de primera, però era neta i amb una gent molt simpàtica, allí va ésser a on conegué en Pere.
Era pescador i amb lo jove que era ja havia recorregut mig mon, en un primer moment em va semblar més gran, doncs la seva pell cremada pel Sol donava la sensació d'haver passat moltes penúries. Els seus cabells negres els seus ulls foscos i l'aire de pocs amics et feia sentir que estava amargat, que passava de tot i que tan sols esperava el pas del temps. Però em vaig equivocat del tot, ja que quan va parlar amb mi el Pere era de lo més simpàtic, parlador i de bon caràcter, molt de pressa ens vàrem fer amics.
Desprès de parlar força estona amb els meus nous amics ens vàrem anar a dormir doncs tots estàvem cansats i jo el que més.
El camí que em duia a la habitació, estava format per unes escales estretes, ja gastades de tan pujar i baixar gent. Després d'uns vint esglaons vaig arribar, era una cambra petita i donava al carrer. Un carrer estret que semblava com si als meus peus passes un canal, i que pogués tocar les parets de les cases de davant. Va passar una estona mentre contemplava tot això, després em vaig anar a dormir. El llit era confortable, com em va dir el Pere l'endemà, els coixins els omplien de plomes i semblava com si estigués sobre un núvol.
Encara que estigués amb totes les comoditats vaig tardar una bona estona a dormir-me, no estava nerviós, però les imatges del primer dia van passar pels meus ulls fins que em vaig quedar adormit.
L'endemà em va despertar en Lluís, després de rentar-me vaig baixar a esmorzar, cafè amb llet i uns brioixos, al magatzem ens esperava un camió per carregar. Eren les set del matí, el Sol despuntava i el cel estava tenyit de color vermell, un aire em refrescava la cara mentre caminava per els estrets carrers. Una vegada vàrem arribar no vàrem tardar gaire a carregar el camió de caixes de sabates, perquè eren caixes de sabates, de totes talles i colors. Després en Lluís em va tornar a dir si volia tornar a Barcelona, i donant-li les gràcies per tot ens vàrem acomiadar.
Allà em vaig quedar, mirant el camió com s'allunyava, no estava del tot convençut de si hauria sigut millor tornar amb ell, però ja era tard.
Bé a on aniria? Amb la meva bossa al coll vaig anar tot passejant per la vora del port, ja eren casi les nou, l'aire fresc havia deixat de bufar i el Sol començava a escalfar, mentre mirava l'aigua tranquil·la del port i olorava la pudor de peixateria del aigua estancada del moll.
Em vaig tocar la cara i vaig notar que el pel em començava a sortir, una barba no estaria malament, una cosa menys en que pensar, no eren uns pensaments gaire filosòfics, però en aquell moment no en tenia cap més, no havia sigut mai una persona decidida, més aviat era una persona tímida, que sentia un temor natural cap a la gent, encara que no havia entès mai perquè. Mentre pensava vaig sentir una veu al meu darrera, - que Joan com van les coses - era en Pere, - quina sort vaig pensar - semblava que la providencia no em volia deixar sol, m'estava adonant de que jo, el que volia ajudar a la gent, potser era el que més necessitava que l'ajudessin, en aquell moment no m'ho vaig plantejar, es ara que m'adono.
Bé doncs en Pere estava sense treball com jo, sense un duro, però sabia d'un vaixell frigorífic que necessitava gent per embarcar-se, la veritat es que això dels vaixells i la mar no era el que més gràcia em feia, però perquè no provar-ho, no tenia res més que fer i al mateix temps em portaria a veure mon, que en el fons era el que jo volia.
El Pere em va dir que no era feia de mariner el que volien, sinó que era qüestió d'arreglar els peixos després de pescar-los i així els podrien congelar. Això em va tranquil·litzar una mica, ja que m'havia fet ja la pel·lícula de pirates, " a toda vela", "recoger trinquetes", "arriat la vela mayor" , saltant de vela en vela per tot el vaixell.
Vàrem anar al moll a on estava ancorat el vaixell, ens vàrem apuntar, i al signar ens digueren que estaríem sis mesos fora de la península, pescant en les costes del Marroc i que guanyaríem uns mil dos-cents euros al mes. Bé el meu problema era que havia dit que no faria servir el diners, li vaig explicar al Pere i ell em va donar la solució, "envia'ls a casa teva amb un telegrama i així sabran que estàs bé i al mateix temps els ajudaràs" no em va semblar mala idea, però com pagaria la transferència telegràfica, bé quan sigues el moment ja me les arreglaria.
El vaixell sortia el dia següent, ens van donar una llitera, ja no tindria problemes per dormir ni de menjar durant sis mesos.
L'endemà va ser un dels dies pitjors de la meva vida. Aquella pila de tones de ferro, vidres, cordes, màquines i altres coses que es diuen homes, es va posar en funcionament, valguem Deu!, en el moll ja em semblava que es bellugava una mica, però desprès va ser massa, mentre mirava la terra com quedava enrera, em semblava que estava damunt de les muntanyes russes del Tibidabo. En Pere al veure la cara que feia em va dir: "Aquest no es dels que es belluguen gaire", la veritat es que no em va donar gaire consol, doncs el meu estómac em deia tot el contrari i el lavabo també. Sort que no tenia cap peix per decapitar, sinó hauria estat tota l'estona a "Can Felip".
No se com però de mica en mica em vaig anar acostumant, fins que ja no sentia res, semblava que estava passejant per les Rambles de Barcelona, el vaixell ja no es movia tant, bé fins que va arribar una amiga, "la tempesta".
(Continuarà)