Un racó per l'esperança Capítol XX: WARREN I BUDGET

Un relat de: AVERROIS

Tan sols hi havia una solució i era en Warren, però m'ajudaria? Tenia la targeta amb l'adreça i el telèfon, però no tenia ni una maleïda moneda, hauria de demanar a on vivia i anar-hi abans que el xofer del Governador se li acudis que podria estar amb ell, doncs havíem estat tota la nit junts.
Vaig tenir sort que no visqués gaire lluny d'on em va deixar la camioneta, preguntant es va a Roma, es veritat us ho puc ven assegurar.
La casa era petita però bastant nova, vaig trucar la porta. Com estigués de viatge amb la barca estava perdut. Vaig sentir soroll i amb cara de ressaca va obrir el mateix Warren. Amb el rostre de sorpresa anava a dir alguna cosa, però no el vaig deixar ni parlar tot entrant ràpidament a dins a casa seva.
Et vull demanar una cosa, el xofer del Governador que anava amb mi ahir la nit et coneix?
No l'havia vista mai, vaig suposar que era un guardaespatlles.
Així tenim una mica de temps fins que demanin al Hotel per tu.
A veure, que està passant? Em va dir amb uns ulls vermells i ben oberts.
Que m'està buscant el Governador per matar-me, em vols ajudar a escapar?
Al sentir això va caure al sofà com un sac ple de sorra, tot dient.
Ostres, ara si que la has ven fumuda amic meu, el Governador es el més poderós de l'illa i si ell vol alguna cosa ho aconsegueix.
Em va mirar uns segons i va continuar…
Però a mi no em cau bé, es un cabró i jo també soc poderós. T'ajudaré! Que carai! fa temps que no faig res de perillós.
Em va fer escalfar el cafè que tenia en una gerra de vidre, mentre ell es rentava la cara i es vestia. Em va dir que no fes soroll que tenia a dues "nenes" en el seu llit i no volia que ens veiessin junts. Va escriure un paper que deia "me'n vaig a pescar dos o tres dies, quan marxeu tanqueu la porta, molts petons".Un minut desprès s'estava prenent ben calenta una bona tassa d'aquell cafè de mitjons i em va dir que el seguis a darrera de la casa a on tenia el cotxe.
Quan sortíem amb el cotxe per darrera de la casa, vam sentir les sirenes de la policia que s'acostàvem. En Warren va accelerar i en vam perdre per la circulació de la ciutat mentre cada cop sentíem més lluny les sirenes.
Tan de pressa com va pogué vam anar sortint de la ciutat. Ell em va dir que segurament ja hi haurien control a la carretera i que passaríem per una drecera que casi ningú coneixia. Va enfilar per darrera d'unes cases i en vam enfonsar en un camí que corria entre el fons del penya-segat i la platja. La ciutat quedava allí a d'alt i nosaltres vorejàvem la costa a ran de platja. El cotxe d'en Warren era un quatre per quatre i la sorra no l'impedia seguir. Una deu quilòmetres desprès el penya-segat perdia alçada i vam poder tornar a agafar una carretera secundaria ja fora dels possibles controls de la ciutat.
A on em portes? Li vaig preguntar.
Tan sols hi ha dues maneres de poder sortir d'aquesta illa, una per mar i l'altre per aire. T'he de dir que per mar et podria portar fins el continent jo mateix, però tindríem menys possibilitats de arribar que un cec de veure-hi. Per això anem a veure un antic amic meu. No et diré que es una bona persona, perquè no es veritat, es un contrabandista de drogues, cocaïna, heroïna i altres coses que no son drogues. També t'he de dir que si ell diu que et portarà, no et vendrà per res i complirà. El que no ser es si voldrà portar-te, i encara que em deu alguns favors, no sé si el preu estarà dintre de les meves possibilitats.
No vaig dir res del que portava a la meva motxilla, vaig esperar a veure que passava, si ho necessitava ho faria servir, sinó, valdria més que no ho sabessin.
No vam tardar molt en arribar a un turó a on hi havia una casa en mig de la jungla. El camí pujava fins arribar-hi i l'altre banda hi havia la mar. Al parar davant del porxo dos gossos lligats amb cadenes ens van bordar amb cara de pocs amics. Era impossible passar a la casa sense tenir que lluitar amb els dos gossos. En Warren em va fer la senyal de que estes tranquil i va cridar el nom del seu amic, Budget.
A la primera no va haver-hi cap resposta, en Warren va tornar a dir el mateix nom renegant i maleint. Llavors al fons de la casa es va sentir una veu també cridant…
Warren, no em toquis els collons!!, no saps que treballo fins tard i que aquesta hora estic dormint? Que redimonis vols?
Necessito la teva ajuda.
En Budget, dret al mig del porxo en calça curta i despullat de cos amunt ens mirava amb la mà posada al front perquè no hi veia per la llum del Sol. Va lligar els gossos amb menys cadena perquè poguéssim passar i ens va dir que entréssim.
Al passar pel costat dels gossos es van llançar cap a nosaltres amb una ràbia que si haguessin estat lliures ens haurien destrossat.
La casa no era molt gran i a la vegada estava feta pols, els sofàs de pell tan gastada que semblaven trets d'una deixalleria, el terra ple de plàstics, llaunes de cervesa, burilles i altres restes de dies i dies de no netejar. Però ell no es va disculpar del espectacle, va apartar amb el peu el que va poder, ens va dir que ens asseguéssim i que li expliquéssim de que anava tot.
Al Joan, senyalant-me a mi, el busca el Governador per matar-lo.
En Budget es va posar a riure estridentment sense cap mena de mirament.
El Governador? Això si que es bo, que li has fet que et vulgui enviar a l'altre barri?
Descobrir que es el cap del grup de pirates que van enfonsar el vaixell a on jo anava. Li vaig contestar.
Doncs deu estar molt emprenyat pensant que li fumaràs el negoci enlaire, però que voleu que faci jo?.
En Warren li va explicar que necessitava que em portés fins al continent a prop de Calcuta, allí em donaria l'adreça d'un amic seu que em donaria documentació falsa per poder sortir del país.
En Budget, es va posar les mans al cap, tot maleint…
Que et penses que soc una mainadera, saps quants quilòmetres hi han de Port Blair a Calcuta?, no ho saps, doncs més de mil quatre-cents…
Va Budget, que sé que cada setmana hi vas dues vegades, fins i tot pot ser que avui hi anessis. Ja saps que em deus més d'un favor.
I si m'enganxen què?
Si en vint anys no ho han fet i saps que ho han intentat, no crec que aquesta vegada sigui diferent.
En Budget, es va rascar el cap mentre anava dient, es perillós, molt perillós…
En Warren el va agafar per les espatlles i li va dir…
Està bé, quant vols?
No deure't cap favor i cinc mil dòlars, es la meva vida la que em jugo, no?
Sempre he sabut que podia comptar amb tu, però el cinc mil dòlars te'ls donaré demà.
No!, no!, els vull avui! Demà qui sap si estaràs viu, si se'n assabenta el Governador que tens alguna cosa que veure amb això.
Van estar més deu minuts discutint. Al veure que no arribaven enlloc els vaig demanar que es calmessin i que em donessin un gabinet. Els dos es van quedar amb la boca oberta tot mirant-me i en Budget em va atansar un punyal que tenia a sobre la taula.
Vaig agafar la motxilla i vaig separar les dues pells a on en el seu interior hi havien els dos collars amb les monedes d'or. Els vaig treure i els vaig posar a sobre la taula.
Aquest collar, vaig dir, te cinquanta monedes d'or que cada una deu valer uns cinc-cents dòlars com a mínim, si els càlculs son exactes això suposa vint-i-cinc mil dòlars. Te'n dono la meitat que son aproximadament dotze mil cinc-cents (tot tallant el collaret per la meitat). Crec que es més que suficient.
Tan en Warren com en Budget es van quedar bocabadats mirant el collar, les peses d'or brillaven a sobre la taula com si estiguessin acabades de fer. En Budget es va acostar, les va tocar i les va mossegar tot movent el cap en senyal d'aprovació.
Molt bé "nano" ja tens pilot, aniràs a Calcuta aquesta nit!
En Warren em va mirar tot movent el cap amb senyal desaprovació…
Joan t'has deixat enredar, ell i jo estàvem regatejant, estic segur que ho hauria aconseguit per menys i l'hauria pagat demà, aquest Budget es un gat vell, però de on has aconseguit això?
No els podia dir la veritat per no posar en perill als kadiris, però que els explicava? tots dos em miraven esperant la explicació.
Li vaig robar al Governador de casa seva!
Ben fet "nano", però així no m'estranya que et vulgui matar, em va respondre en Budget.
Una vegada tancat el tracte en Budget es va vestir i em va dir que aniríem cap a on ell tenia el campament amb l'helicòpter.
En Warren es quedava i ens vam acomiadar. Mentre en Budget estava preparant les coses, ell em va donar tres mil dòlars que va treure d'una de les seves butxaques. Hem va dir que els havia agafat de casa seva perquè sabia que hauria de regatejar amb el Budget, que era tan sols uns préstec ja que necessitaria diners al arribar a Calcuta, "algun dia me'ls tornaràs". També em va escriure en un paper l'adreça d'un amic seu que em facilitaria la documentació necessària per poder sortir del país tranquil·lament.
Una vegada fet tot això tan sols ens quedava acomiadar-nos, el vaig abraçar i li vaig dir que no l'oblidaria mai, que quan pogués li tornaria els diners i sobre tot que tingués molta cura amb el Governador, que era un mal bitxo. Li vaig demanar que faria desprès i em va dir que agafaria una barca que tenia per casos com aquell guardada en una casa a la vora de la platja i se'n aniria fins a Pahalgaon, el lloc a on ens vam conèixer i s'hi estaria uns dies perquè es calmés l'assumpte. Va pujar al quatre per quatre, tot saludant al Budget, recomanant-li que em tractés bé, sinó ja sabia com les gastava. Va posar en marxa el cotxe i va anar baixant pel camí fins que es va perdre de vista.
Deurien ser les dotze del migdia, en Budget ja estava preparat i com no, jo també, doncs tenia pressa per deixar aquella illa el més aviat possible. Va agafar la seva motxilla i ens vam posar a caminar endinsant-nos en la selva.
Desprès de dues hores de caminar, en Budget em va dir que ja estàvem a prop. Vaig veure que la selva s'aclaria i de cop davant nostre va aparèixer una explanada, no era molt gran, deuria fer un cinquanta metres
de diàmetre i al mig hi havia una gran tenda que no tenia costats, allí hi havia camuflat l'helicòpter. En vam anar acostant i vam entrar per sota la lona de camuflatge que cobria tot l'aparell. Me'l vaig mirar i no es que fos gaire nou, més aviat creia que era una relíquia de la guerra del Vietnam. Ell em va mirar i em va endevinar el pensament…
Què, et sembla un trasto?
Home, no es precisament nou.
Joan, aquest aparell, ha volat i a fet coses que els més nous son incapaços de fer. No has de tenir cap mena de recança, et deixaré tan a prop de Calcuta que hi podràs anar caminant en vint minuts, t'ho prometo.
La meva cara deuria ser un poema, ja que va fer una riallada i va començar a preparar l'helicòpter.
Desprès vam dinar una mica i em va explicar que no podríem sortir fins a la nit, tal com m'havia dit. Es sabia el camí amb els ulls clucs. Ara estàvem a la banda Est de l'illa i teníem que a travessar-la de banda a banda per poder anar cap a Calcuta. Em va aconsellar que descansés i així ho vaig fer.
Em semblava que no podria dormir, però estava baldat dels cops de les bèsties del Governador i jaient sobre la motxilla per si per casualitat li venia un mal pensament, em vaig quedar fregit.
Vaig fer un salt, quan en Budget em va despertar, el vaig maleir perquè estava somiant que tornava a trobar a la Chitra, però no em va deixar pensar gaire més ja que em va dir que l'havia de ajudar a treure la lona el més aviat possible, doncs estàvem al descobert.
En deu minuts va estar fet. Ara tenia davant meu un fantasma molt gros que sense llum encara semblava més tenebrós, tot pintat de negre i tan sols ens hi veiem amb el encenedor d'en Budget. Vam pujar i ell em va dir que aprofitava el viatge, ja que al tornar aniria ple de tot el que pogués. Jo li vaig comentar que ja m'hauria pogut fer el preu més barat si era així. I ell es va posar a riure, tot dient… Els negocis son els negocis fill!!
Quan va engegar els motors, tot tremolava i les hèlices feien un soroll de mil dimonis. Desprès quan els motors van estar una mica més calents i vam tancar les portes el soroll va disminuir. Ell em va donar uns cascos, ja que sinó no ens escoltaríem ni podríem parlar, i sense més es va començar a enlairar-se.
Tot era fosc, la Lluna no era plena ni molt menys, però en Budget semblava que no necessités de cap orientació, ni de llums. Tenia una mena de radar als comandaments i es va posar unes ulleres, que em va dir que eren de raigs infrarojos per veure-hi a les fosques. Després em va dir que em relaxés i que el deixés fer.
El cor em sortia per la gola. Jo no tenia les ulleres, però veia que anàvem a ran de la selva i més d'una vegada vaig sentir les branques com colpejaven els baixos del helicòpter. També les llums dels pobles a banda i banda semblaven figures d'un pessebre gegant. Mig hora després vam deixar la selva i va baixar de cop per volar per sobre la mar. Li vaig preguntar a quina alçada volàvem i ell em va contestar que a deu metres de l'aigua per no ser detectats pels radars i va seguir…
No et preocupis hi veig perfectament, tan sols espero no trobar cap vaixell davant meu, desprès es va posar a riure i va continuar… Es broma home, tinc el radar que em senyala si hi ha alguna cosa davant meu. L'únic problema que tindríem seria si ens trobéssim a davant una tempesta, però pots estar tranquil que els meteoròlegs han dit que estarà el cel ben net.
Teníem per davant quasi sis hores de vol. Em va explicar que portava dipòsits complementaris, ja que amb els dipòsits estàndard no hauríem arribat ni a la meitat del camí. Després a mida que anaven passant les hores m'anava explicant la seva vida. Era anglès i havia sigut aviador de línies comercials entre Calcuta i Nova Delhi, sempre amb helicòpters. Però la beguda i la dona quan el va abandonar per un ric comerciant indi, el van fer ensorrar-se i caure en un pou sense fons. Va ser en Warren que el va trobar una vegada a Calcuta en un bar i parlant el va ajudar a refer la seva vida. Ara tenia el seu negoci. Encara que Warren deia que traficava en drogues, era mentida, tan sols era contrabandista de tabac, es una droga, deia ell, però no té res en comparació amb les demés. Sabia que es jugava la vida, però sinó ho feia així tenia masses mals records i hauria caigut altre cop en la beguda i seria el seu final.
Sembla impossible que la primera impressió d'una persona a vegades sigui tan errònia. Al explicar-me la seva vida va fer que no el veiés com un home sense escrúpols. Cada vida té les seves coses bones i dolentes. No som qui per afirmar qui es bo i qui es dolent.
La Lluna encara que no era plena il·luminava l'aigua de la mar fent reflexos que donaven sensació de pau. El cel era negre i els estels semblaven cada cop més, com si ens volguessin seguir o veure a on anàvem. Portàvem casi tres hores volant quan en Budget va començar a maleir…
Seran cabrons i fills de puta?! Entre altres penjaments.
Li vaig demanar que passava i em va contestar que teníem al nostre davant una tempesta, no molt grossa però el suficient per portar-nos un maldecap, els meteoròlegs s'havien equivocat. Em va dir que em posés tranquil que tindríem una mica de moviment.
La veritat es que el cel era ben estrellat i no semblava que tingués que venir cap turmenta. Però ja sabia que en la mar en un tres i no res t'apareix un núvol i cinc minuts desprès està plovent a bots i barrals.
Així va ser, no van passar deu minuts que ja no veia cap estel, els llamps ratllaven el cel i les onades començaven a ser cada cop més altes. En Budget hagué de augmentar l'alçada del vol sinó alguna onada ens hauria tombat.
Va ser tot un espectacle. Jo ja n'havia vist de turmentes i de ven a prop, però volant no. Ell no m'ho va dir, però si un llamp li donava per fer-nos un petó, tot s'anava a norris. Ara estàvem volant en mig de la turmenta i tot l'helicòpter tremolava, era com si anéssim per un camí de carro ple de sotracs. Però realment quan vaig estar a punt de cagar-me a sobre, va ser quan un llampec va passar a pocs metres de nosaltres caient sobre la mar. Vaig tenir temps de veure com la mar s'il·luminava formant una estrella de moltes puntes, encara em sembla veure-ho, va ser preciós.
Poc a poc vam anar deixant la turmenta darrera nostra i tot es va tornar a tranquil·litzar, vaig mirar en Budget i la suor li queia per tota la cara, li vaig demanar si es trobava malament i ell em va contestar…
No, però m'hauria emprenyat molt que una merda de turmenta ens hagués fet caure. Es va eixugar amb un mocador i va estar callat al menys durant una hora. Jo em vaig relaxar i vaig gaudir del paisatge que tornava a ser estrellat.
La resta de viatge va continuar sense cap incidència, desprès de l'hora de silenci vam tornar a explicar-nos la nostra vida i miracles, vam tornar a volar casi a ran de l'aigua. Va passar una bona estona i d'un cop i volta va fer un moviment brusc, va fer que l'helicòpter s'enlairés, ja estàvem a la costa i sobrevolàvem el continent, havíem arribat a l'Índia.


(Continuarà)

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de AVERROIS

AVERROIS

405 Relats

932 Comentaris

370462 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Vaig néixer a Manresa un fred Gener de fa uns quants anys i com va escriure el poeta:

Tots els records plegats
són una gota d'aigua
dins una mar immensa.
I el violí que no se sent
deu plorar alguna mort
que jo no sé.

Què la vida us sigui lleu!