Un racó de Sant Celoni

se m'han omplert els ulls de llàgrimes al llegir-te!!
Quin sentiments més tendres que destil·la tot el teu relat!..és ben cert que ets tota una nostàlgica.
A mi em passa igual que tu quan vaig a Calella, he passat tota la meva infantesa i adolescència allà i quan miro el mar o els arbres del passeig sento una punxada de nostàlgia al cor, pels records, pel que he viscut durant tants anys i ja no viure, pels amics i familiars que ja no són iguals, per les arrels de tota una vida...
La vida ens ensenya poc a poc a valorar petites coses que abans no veiem, agraeixo tant aquest descobriment!!
T'aniré llegint a poc a poc, per gaudir-te, veig que tinc per sort tinc per estoneta...
Dedueixo per la teva biografia que aquesta pintura es teva. M'encanta, està plena de vida i positivisme.
Una forta abraçada i moltes gràcies pel teu comentari que m'ha permès re-descobrir-te!!

record de qual et fa vibrar d'una manera molt especial i intensa.
Doncs deixa'm que m'apropii d'aquest lloc... doncs tots en tenim un. Jo no he estat mai a Sant Celoni, el meu "lloc", té un altre nom... però són les mateixes sensacions!
Per això considero aquest poema molt bell i encertata: és molt personalista però alhora molt "universal", doncs parles d'uns sentiment que tots sentim...
M'ha agradat moltíssim.

Una abraçada.

Arbequina.

sóc de Sant Celoni i he flipat en llegir el títol...


està guai :)




petonss!

de sant celoni, però la proximitat del lloc on visc m'ha cridat l'atenció cap al teu relat.
quina visió més tendra i entrenyable.. tant la del lloc, com la dels avis que hi habitaven.
quina mar de sentir!!! enhorabona...
petons ensucrats!

Hi ha moltes coses positives en aquest relat. Veig que guardes bons records i que fins i tot els practiques.
Comences evocant un lloc i fas un homenatge, una mica més tard, als teus avis. No tothom, ni molt menys, sap traduïr i sentir emocions com aquesta.
Jo també soc el teu amic. Pots comptar amb mi, i t'agraeixo molt les teves paraules del comentari que em vas fer.


Sergi