Un quart de cinc

Des de l’accident, ara en feia un mes, en Víctor es despertava cada dia, sense excepció, a un quart de cinc de la matinada amb una terrible sensació d’ofec. Tornava a agafar el son de seguida però no deixava de ser estrany la exacta repetició d’aquest fenomen. Cada cop que, en despertar-se, mirava el despertador digital, aquest assenyalava sempre les 04:15 a.m.
Quan li ho va comentar al metge, aquest li digué que podia ser un trastorn posttraumàtic, igual que la lleugera amnèsia que patia, i li receptà un somnífer suau perquè pogués dormir d’una tirada. En Víctor se’l va prendre, però a un quart de cinc tornà a obrir els ulls sense cap explicació aparent. Cada cop que es despertava, parava atenció per si sentia o detectava quelcom d’estrany. Però resultà del tot inútil.
Decidí llavors posar en pràctica l’única estratègia que podia resoldre l’enigma: estar-se despert fins a un quart de cinc per comprovar si succeïa alguna cosa que justifiqués el que li passava.
Així doncs, una nit va quedar-se llevat fins molt tard mirant la televisió, però els ulls se li aclucaven i temia caure adormit; va posar-se a llegir aquella novel•la que el tenia tan enganxat, però el llibre li queia, sense voler, de les mans cada dos per tres; va pensar a preparar-se una tassa de cafè ben carregat, però va rebutjat de seguida la idea perquè després no podria dormir i s’havia de llevar a les set; podia sortir a donar un tomb però el fred d’aquells dies d’hivern el va dissuadir. Finalment, pensà que el més pràctic era anar-se’n al llit i posar l’alarma del despertador cinc minuts abans d’un quart de cinc.
Això és el que va fer i a les quatre i deu en punt, el brunzit agut i intermitent de l’aparell el va despertar. Va encendre el llum i va esperar.
Uns segons abans del moment decisiu, la porta del dormitori s’obrí deixant entrar un aire suau i fred. A en Víctor els pèls se li posaren de punta. Totalment incapaç de moure un dit, restà immòbil, guaitant fixament la porta, amb la flassada fins al nas.
Aterrit, va sentir unes lleus passes que s’apropaven, però no veia res. Fins que va caure en què podia ser. Havia de ser el gat, qui si no? En incorporar-se, veié, als peus del llit, aquells ulls que sempre l’havien impressionat mirant-lo fixament, però el seu cos havia adquirit unes proporcions gegantines i, quan tot just el campanar de l’església tocava un quart, amb un bot, saltà damunt seu. Ensenyant els ullals i inflant el llom en senyal de desafiament, va emetre un esbufec esgarrifós. Abans que en Víctor pogués fer-lo fora del llit, va fugir cap a la porta i a la foscor del pis.
A la fi, en Víctor havia esbrinat l’origen de les seves despertades prematures. Com és que no hi havia pensat? El que no entenia era perquè succeïa a la mateixa hora. Ara només volia dormir. Era tard, estava molt cansat i tenia el cap enterbolit. Apagà el llum, però alguna cosa que no sabia explicar l’inquietava. Aquell gat s’assemblava al seu, però hi havia quelcom d’estrany, que no quadrava. Tot d’una, s’incorporà com impulsat per una molla. Va obrir de nou el llum. La porta era tancada i el gat... però quin gat? Si era mort! Feia un mes que havia mort, en l’accident, de matinada, a un quart de cinc.