Un Pollancre savi

Un relat de: Carles Malet

En un revolt ombrívol del riu, un Pollancre novell estira les branques cap al cel per espiar més enllà dels camps de blat i dels cims de la serra d'Ares. Al cap vespre, quan el sol comença a enfonsar-se, rogenc, per darrera del Montsec, es maleeix per haver nascut arbre. El que més desitjaria és conèixer món, però les arrels enfonsades al terra el tenen presoner, de per vida, entre els còdols de la ribera del Segre. Amb el tronc captiu, l'arbre jove només pot aprendre del món a través de les històries dels visitants.

Al cap vespre, el primer que se li apropa és un vell escarabat que mai s'ha allunyat dels horts prop del riu. Mig adormit, vestit amb el pijama de ratlles grogues i negres, l'insecte confon el petit Pollancre amb una patatera, i li clava un fort mos arran d'arrels. Quan les diminutes mandíbules rellisquen a l'escorça dura, renega i gira cua amb l'orgull ferit per haver confós l'arbre amb un tubèrcul tendre.

-Espera! Després d'aquesta queixalada no voldràs marxar pas corrent! - protesta el Pollancre-. Tu que rondes al vespre i deus haver viatjat arreu, quedat al menys un xic i explica'm coses del món.

-Noi, no tinc massa temps de parlar amb arbres ximplets -remuga l'escarabat malhumorat mentre reprèn la marxa a poc a poc-. He de trobar teca aviat, abans que surti el sol i algun ocell em faci servir d'esmorzar. Però si ho vols saber et diré que el món és ple de turons, valls, singles, esvorancs, i patateres amb enormes fulles tendres i verdes, sota las quals puc amagar-me i dormir quan el sol crema.

Durant la nit, el jove Pollancre digereix a poc a poc les paraules del vell escarabat. S'imagina com, més enllà del Montsec, enormes serralades de muntanyes graten el cel i envolten valls farcides d'avencs sense fons, on hi creixen plantes gegantines capaces de fer-li ombra amb una sola de les seves fulles.

El següent visitant és un vell perxeró, que s'apropa a trenc d'alba a abeurar al riu. El cavall, que des de jove només ha llaurat els camps de blat de la vall, es grata mandrós el llom contra l'escorça abans de tornar al mas on l'espera el pagès per lligar-lo a l'arada.

-Espera! -demana el Pollancre-. Ja que t'aprofites de mi i em malmets l'escorça, no voldràs marxar pas de seguida! Tu que treballes de sol a sol i deus haver viatjat arreu, quedat un xic i explica'm com és el món.

-Escolta xic -respon amb desgana el cavall tot mirant l'arbre de reüll-. He de posar-me a treballar abans que el sol estigui alt i faci massa calor per llaurar. Però si ho vols saber et diré que el mon és pla, ple de polseguera, terrosos que es desfan en trepitjar-los, i pedretes que es fiquen entre les peülles. Hi ha plantes petites que has d'anar amb compte de no xafar i, evidentment, algun que altre arbre ximplet com tu on gratar-se l'espatlla.

Confós per la resposta, el jove Pollancre es pregunta com és possible que el cavall no hagi topat mai amb el món de serralades gegantines i avencs sense fons per on l'escarabat viatja de nit.

El tercer visitant es presenta remuntant el riu a contracorrent. Un barb comú que aprofita l'ombra del Pollancre al revolt del riu per aturar-se a descansar i protegir-se del sol de migdia. Abans d'enfilar de nou corrent amunt, el peix treu el cap per sobre la superfície del riu i mira, encuriosit, l'arbre que li serveix de parasol.

-Escolta'm -implora el Pollancre-. Tu que nedes riu amunt i riu avall i deus haver viatjat arreu, voldries explicar-me com és el món?

-Mira, palplantat -esperona el barb a l'arbre que fa preguntes estranyes, tot començant a remuntar de nou el riu-. No voldria arribar tard als ràpids on m'espera la resta del grup. Sembla estrany que no sàpigues que el món és ple d'aigua, amb corrents fredes que arrosseguen larves, remolins capaços de xuclar-te cap al fons del riu si et distreus, i raconades d'aigües tranquil·les on posar-hi els ous sense perill.

Tot observant com la silueta del barb es perd riu amunt, l'arbre es pregunta per què el peix ni tant sols ha esmentat les planes seques, plenes de pols i rostoll que li ha descrit el perxeró tot just fa unes hores, o les serralades, coves i boscos de patateres per on viatja l'escarabat de nit. Mentre es debat intentant esbrinar quin dels visitants li ha dit la veritat i qui l'enganya, un blauet se li atura a les branques més altes i comença a arreglar-se les plomes amb el bec, humides després de la darrera capbussada al riu.

-Et veig amoïnat -li diu l'ocell blau a l'arbre-. Si deixes que la preocupació et rosegui perd dins, no creixeràs, i a mi em convé que hi hagi arbres alts prop del riu on aturar-me per assetjar capgrossos i peixets despistats.

-No puc deixar d'estar-ho -respon l'arbre-. La meva il·lusió seria conèixer com és de veritat el món, però ningú sembla posar-se d'acord. No se si m'enganyen a propòsit, o bé si tots els habitants de la vall son uns ignorants!

-A qui anomenes ignorant?

-Doncs a l'escarabat, per a qui el món és un enorme laberint de turons, avencs, valls i plantes monstruoses; al cavall, segons el qual el món s'assembla a una era plena de pols i rostoll; i al barb, que m'explica fantasies sobre una terra submergida on lluita a diari entre corrents i remolins d'aigua. No és evident que són una colla de mentiders o ximples?

-Potser no els has fet la pregunta adient ... -li esperona el blauet deixant entreveure un somriure irònic-. Digues, com creus tu que és realment el món?

-Doncs, francament, no ho sé. Es evident que si ho sabés no ho preguntaria!

-Fes un esforç. Digues què veus des d'aquest revolt del riu.

-Doncs veig com s'aixeca el sol al matí que m'escalfa les fulles, i com es pon al capvespre, rogenc, per darrera del Montsec; veig com els núvols s'arrosseguen per sobre la serra d'Ares abans que descarregui la pluja a la tardor i la neu a l'hivern; i veig com el riu crescut s'esmuny entre les muntanyes a la primavera, fins cobrir-me les arrels i mig tronc amb aigua carregada de llot que em serveix d'adob. Veig, en definitiva, les poques coses que ens està permès de veure als pollancres, plàtans o roures captius a la vall.

-La teva és una descripció força acurada d'aquesta vall i de les valls més enllà de les muntanyes... Tant bona, com la de l'escarabat, el cavall o el barb. De fet, jo sovint veig el món amb els ulls de l'escarabat quan estic a ran de terra, entre solcs i patateres, cercant cucs o saltamartins. Algun vespre m'empolso també a l'era del pagès on hi treballa el perxeró per a desfer-me dels paràsits. I cada matí em capbusso a les aigües fredes del riu on hi viu el barb per pinçar algun peix o capgròs.

-Què potser em vols dir que tots parlem d'un mateix mon? Aleshores, com pot ser que cadascú el vegi i senti d'una manera tant diferent? -Pregunta el Pollancre.

El blauet somriu, ara de forma clarament visible, i mentre aixeca el vol, li diu a l'arbre jove que sembla començar a il·luminar-se amb una espurna de nova saviesa:

-Aquesta, vailet, és la pregunta adient.

Comentaris

  • El punt...[Ofensiu]
    rnbonet | 11-02-2006 | Valoració: 10

    ...de vista de la realitat...és relatiu! I diferent, segons la mirada, o aquell que la mira. Diversitat, ambivalència... Respostes diverses a un mateix fet... I és precisament això el que ens fa 'individus'el que ens fa 'humans'.

    Molt bona fàbula, més clara que alguns llibrots 'filosòfics' que venen a dir el mateixperò de forma més complicada.

    Salut i rebolica!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Carles Malet

Carles Malet

30 Relats

232 Comentaris

72613 Lectures

Valoració de l'autor: 9.76

Biografia:
Vaig néixer un dia dels innocents de l'any 64. I mai hagués imaginat que, als quaranta anys, l'atzar em portaria a descobrir el plaer d'escriure.

Casualitats. Atzar.

En part ha estat l'atzar el que m'ha donat dues filles per a les quals imagino històries que, com un joc, vaig començar a posar en paper fa un parell d'anys. Fora casualitat que sentís a parlar de RC en un programa de ràdio, assegut al cotxe, mentre tornava d'un dia de feina gris. I és una sort que tingui una companya de viatge que m'anima, em critica, em corregeix i enriqueix els meus esborranys.

Talment, deu ser també un caprici del destí que hagi nascut en un moment de la història en el qual la tecnologia facilita que milers de catalans puguem compartim en la nostra llengua els personatges, mons i situacions que creem quan pengem la roba de feina i deixem que la imaginació suri lliure.

I ara m'adono que seria un neci si no sabés apreciar aquests i d'altres petits regals amb què l'atzar, jogasser, ens obsequia de tant en tant.

Mercès a RC i a tots vosaltres pels comentaris que m'animen a seguir escrivint.

Carles
carlesmalet@gmail.com