Un poeta estrany

Sóc un poeta estrany. No en sé d'escriure bellesa, no la conec, el meu cor no ha bategat al seu ritme.

Ni he volat per eternes esplanades verdes. Sóc crític perquè crec que he d'ésser-ho…

Escric poesia plena de verbs. Cerco fets en les persones, cerco persones trencadores; Exemplars d'un món diferent, canviant, amb movimens cíclics…

Errants sense camí. Em trobe lluitadors però també gent que ha perdut el camí, que vaguen sense un somni i moren sols..

Però només un que trobi de cada mil, m'il·lusiona com si fossin dos-mil.

Doncs sí, d'il·lusions visc. Però les enyoraria tant sinó em caiguessin als peus… Què he de fer? Doncs recullir-les i mantenir-les al meu esguard com el més gran dels tresors…

I les crec, tot i llunyanes, les crec, les estimo més que a mí… Un somni ens uneix i construex la nostra vida, lliure, la nostre dolça mort .

De fet, no sóc poeta perquè escric sinó perquè em queixo, em pensareu boig per estimar la crítica, però em queixo perquè estimo la vida.

Tota plena, per les coses maques i per les que ho són més, que són les que no tant…

Les paraules no em digüen més que els silencis dels qui entenen. Cada cop més conscients, lluitadors; La rebeldia serà el nou dogma i aguantarem ferms fins que ens treguin altres incorformistes.

Cada vers un camí, cada lluita parlada.