Un poema

I et buscaré
més enllà dels núvols d`aquest cel atapeït.
De matinada em submergiré dins del somni clarobscur
on, de puntetes i sense fer fressa,
recorreré cadascun dels fils
d`aquesta enorme teranyina.
I deixaré,
rere cada meu pas, engrunetes d`esperança
per reprendre així la marxa, sabent-me resguardada
si pel camí em perdo i em pregunto què hi faig aquí,
entremig d`aquest garbuix de camins, prims, minses,
fràgils com una gota de rosada que tremola astorada
sobre la fulla d`un arbre, pensant en com serà el caure.
I si caic
que la rebufada d`una ventada se m`endugui
més enllà del clarobscur de la meva consciència
on podré fixar la mirada i resseguir els contorns,
aparentment incoherents, de cada camí recorregut,
de cada tram marcat amb l`empremta
de la meva marxa inconsistent i vacil•lant,
insegura en el seu caminar però ferma en el seu dubtar i,
malgrat tot, segura de voler continuar.
I si tu ets l`aranya,
i si jo sóc l`insecte que, empresonat, és a punt de ser devorat,
et miraré als ulls sense recança i et diré,
sense gens d`hostilitat vers la teva condició aràcnida,
que tot el bé que jo he vist i cregut de tu sé que segueix estant.
I molt al meu pesar
sé que hauré de marxar,
alliberant-me d`aquests fils enganxifosos
mentre que amb la mirada fixa seguiré observant
aquesta teva condició infranquejable,
espiant-te d`amagat,
guaitant com files fils de teranyina al teu voltant,
tan minses, tan fràgils i alhora,
tan difícils d`esfilagarsar.