Un plaer malaguanyat

Un relat de: Josep Maria Panadès López
Lavabos d’hotels de tres estrelles. Són un dels capricis que petitburgesos com nosaltres ens podem permetre de tant en tant, sobretot si trobem alguna oferta per internet. I encara més, reblar el clau és dutxar-s’hi i no preocupar-se per l’aigua que gastes. Un plaer dels bons.
Des que ens vàrem casar, la Júlia i jo fèiem el mateix any rere any, al mes d’agost, l’únic que teníem disponible per a les vacances d’estiu. Per pocs calés gaudíem d’allò més de quinze dies de lleure, un any a la platja el següent a la muntanya.
Aquest any, però, la cosa no va sortir com esperàvem.
Jo ja no hi hagués anat quan la mestressa d’aquell “hotelet amb encant”, com així s’anunciava, ens va comunicar que, a causa d’un overbooking degut a la mala gestió d’una agencia de viatges estrangera, no ens podien assegurar l’allotjament que havíem contractat. Que en tot cas, si es resolia el problema, ens ho farien saber el més aviat possible, i si no fos possible, que no patíssim, que ens reemborsarien el que havíem abonat.
Jo era partidari de no esperar i canviar de plans, encara que haguéssim de pagar més en un altre hotel. Però la Júlia, sempre tant cabuda, digué no, no i no. «Ja és temporada alta i no trobarem res que pagui la pena. Que no ho saps que els hotelers se n’aprofiten i posen els preus pels núvols, els molt lladres? Que no hem dit que estalviaríem tot el que poguéssim per marxar d’aquest pis de merda? És que no saps a quin preu estan els lloguers avui dia? I els pisos de compra escara pitjor».. I tal i qual. No hi havia manera de fer-la canviar de parer, tossuda com és. «Abans em quedo a casa, mira el que et dic», reblà. Assumpte tancat, com sempre que la contradeia.
Per sort —tot i que ara no n’estic tan segur—, quinze dies abans de començar les vacances i quan ja em veia prenent el sol a la galeria, ens va trucar la mestressa de l’hotel per dir-nos que tot estava arreglat i que ens esperava a la data convinguda. Que només hi havia un petit detall, però que de segur no seria cap inconvenient per a nosaltres. Un petit canvi i prou. «Ja veuran, ja veuran com de bé s’ho passaran», digué aquella dona abans de penjar el telèfon sense donar-me temps a preguntar en què consistiria aquest petit canvi, com l’havia definit.
—I si anem personalment i que ens ho expliqui? Total només són tres hores de viatge. I així sortirem de dubtes — li digué a la Júlia.
—Però què més dona? Potser no hem estat en hotels de dues estrelles, que feien pena, i fins i tot en hostals de mala mort i encara estem vius? Apa, no t’encaparris. Segur que es tracta només de que l’habitació haurà de ser més petita o sense vistes al mar, com vam demanar. O mira per on, potser ens fan com a la Roser i l’Antoni quan van anar a París. No te’n recordes? Sí, home, sí, que, degut també a un overbooking, els van allotjar en un hotel de més categoria pel mateix preu.
—Si fos això, m’ho hauria dit per telèfon.
I així es va acabar, Un cop més, la discussió.
En tornar del viatge, ens esperaven les típiques preguntes dels típics tafaners: On heu estat? Com ha anat? Què tal l’hotel? És bonic, amb encant, ben ubicat? I l’habitació? Llit de matrimoni o individuals? I així, un seguit de preguntes que tot plegat sembla més un interrogatori. Però mai ens havia dolgut tant haver de contestar. I ho vam fer amb tantes evasives que jo crec que tots van sospitar quelcom estrany.
Però com podíem dir-los que enguany el caprici de petit burgés no era als lavabos, ni molt menys a la dutxa sinó que vam haver de passar tots els dies de vacances en un càmping que hi ha a la vora de l’hotel? Quan ens ho digueren vam arrufar el nas, però vàrem acceptar per no haver de tornar, a l’últim moment, amb les mans buides. Hi ha càmpings la mar de bons, ens vam consolar. Però el que no sabíem, perquè aquella dona no va obrir boca, és que era un càmping nudista. En les dues setmanes, no vam sortir ni un sol dia de l’habitació. Ara, tot sigui dit, l’aigua era molt fresca i a la banyera s’hi estava molt bé. Per tot esbarjo, jo, de tant en tant, treia el nas per la finestra. Hi havia cada una que treia el singlot.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Josep Maria Panadès López

Josep Maria Panadès López

43 Relats

41 Comentaris

23535 Lectures

Valoració de l'autor: 9.65

Biografia:
Nascut a Barcelona l’any 1950 i havent estudiat biologia i farmàcia a la Universitat d’aquesta ciutat, he treballat un grapat d’anys a la industria farmacèutica, però no ha estat fins fa poc, quan vaig passar a millor vida, de la laboral a la del jubilat, s’entén, que vaig decidir emprar part del meu temps de lleure a escriure amb un estil que rés té a veure amb el llenguatge burocràtic i tècnic de les instàncies i informes als que tant de temps he dedicat al llarg de la meva vida.
Ara, lliure de tota imposició i condicionants, faig volar la meva imaginació i satisfaig les ganes de contar tota mena d’històries i reflexions posant-les, una a una, dins dels blogs que he creat, en castellà (retales de una vida, cuaderno de bitácora) i en català (en català si us plau).
Escriure en català ha estat un repte autoimposat, el d’escriure en aquesta llengua que tant estimo però que mai vaig poder aprendre a l’escola i que és el meu vehicle quotidià de comunicació verbal. Ara només espero la benevolència dels meus lectors i lectores.