UN PIS BUIT

La meva amiga Isabel sempre em sorprèn. Ens vam trobar per celebrar el meu aniversari; sí, sóc d’aquelles de les que sempre m’han fet il·lusió els aniversaris, i quan més anys hi ha per celebrar, doncs, millor!
Però, aquest no és el tema, ni el regal vistós que em feu: una jaqueta negra i transparent amb lluents brodats daurats. Segons ella, sóc tan marxosa, que, sens dubte, en trauré profit. És curiós com et poden veure els altres.
El tema. Quan s’apropen l’estiu i les vacances, solem parlar dels nostres plans estiuencs. Els d’ella són variats, és molt viatgera i quan torni del Festival de Música al Marroc, diu que te moltes ganes d’anar uns dies a Mojácar; és el poble on van néixer els avis i ella, que és molt fidel als seus orígens, encara no hi ha estat mai. Però, la notícia que volia comentar-me, prioritàriament, és que ha llogat un pis a Arenys; un pis petit però lluminós i a prop del mar.
El va llogar sense intermediaris, directament, a un antic mariner que l’havia heretat d’un parent i, a partir d’aquí, una llarga història. El final, però, em va fascinar. El propietari, va entregar-li les claus, normal. El que ni ella ni jo ja no ens ho semblava tant, fou que les claus anaven en un clauer, força deslluït, de Mojácar. Ella estava intrigada, llàstima de no haver-ne preguntat la procedència; el més fàcil era pensar en la casualitat, però no hi creiem gaire. Ens vam acomiadar amb el rum-rum de la incògnita penjada de l’aire.
Fa un parell de dies que m’ha trucat ben trasbalsada. El que m’havia de dir no ho podia fer per telèfon; m’instà a acompanyar-la a Arenys.
Alguna cosa m’avançà durant el viatge, per tant, ja estava avisada i no em va sorprendre massa veure al mosso de la policia al peu de l’escala i una cinta impedint l’entrada al pis. Ella s’identificà i ens facilitaren l’accés, acompanyades, però.
El que es podia veure eren els estris i una escala de pintor, pots de pintura, encara sense obrir, i les restes que havien començat a rascar de les parets. La feina, tot just començada en una part del pis, havia estat abandonada i no de manera voluntària.
Fou durant l’operació de picar les parets, quan d’una elles, no pas mestre, se’n caigué un bon tros; la resta l’havia enderrocat la policia. La troballa se l’enduria las científica aquell mateix matí. El mosso no ens deixà apropar massa, però el suficient com per veure`n una bona part.
La divulgació que les sèries televisives fan de certes situacions, ens va ajudar a mantenir-nos fermes davant d’aquell espectacle horripilant: xarxes de pescador podrides, llums d’oli rovellats i unes restes humanes mig cobertes amb un plàstic recent posat. Enmig de teranyines i excrements de rates mortes, uns altres ossos, l’esquelet d’una figura petita, infantil, potser. Estàvem esgarrifades però aguantàvem.
El motiu pel qual ens hi deixessin entrar, possiblement, fou perquè la Isabel, a més de llogatera, quan alertada pels pintors, s’enfrontà amb la macabra descoberta, identificà les persones de la foto que era a terra mig rosegada per les rates, amb una d’igual, que corria per casa dels seus pares quan era petita. En el grup familiar, s’hi veia un germà de l’avi i una nebodeta. Havien marxat lluny, solien dir-li, havien desaparegut de Mojácar.
El pis que tan il·lusionada havia llogat, no estava Tan buit com semblava. Era ple d’interrogants que la policia hauria d’esbrinar però que a la Isabel li costaria treure’s del cap.