UN PETÒ DE CINE

Una manteta de llana brodada cobreix les seves cames esquifides. Assegut a la cadira de rodes, mira per la finestra. Té més de noranta anys i el cos ja no respon com desitjaria. Els seus ulls s’han anat fent cada vegada més petits, més sensibles. I a vegades l’entrada de llum es fa quasi insoportable. Al passadís de la residencia les infermeres somriuen afectuosament i li diuen bon dia Gerard, has dormit bé Gerard, necessites alguna cosa Gerard…
Ell està cansat, perquè els anys li pesen com una gran llosa de pedra. Però encara pot riure, xafardejar les converses entre metges i infermeres i menjar de gust. Això no ho ha perdut encara. Gaudir d’un bon àpat és un d’aquells plaers que el cos li consenteix.
Ara mira per la finestra. El Sol radiant dona al jardí principal on les flors de colors i els arbres conviuen amb tubs d’oxigen, bombons de xocolata, llàgrimes, fills amb els seus fills i bates blanques que venen i van.
A fora, la Berta resta absent a tot el que li passa al seu voltant. Els ulls ja no miren enlloc, no coneix ni sap. Ja no és. Gairebé ha desaparegut.
El Gerard se la mira i somriu satisfet. Una mica d’ella encara és aquí a la vora. Amb aquelles manies i dèries que tant la feien empipar. Aquella rialla exagerada que la feia esclatar en un plor joiós davant de qualsevol situació còmica. I pobre de qui li portés la contraria! Tots aquells anys viscuts l’un amb l’altre. La joventut, les ganes de córrer, de mullar-se els peus junts, el matrimoni, els fills, la tristesa, l’amor, les llàgrimes, els néts, la por, la vida.
Tic- tac-tic-tac
I així passen els segons. Els minuts. Les hores.
- Ja és hora de dormir Gerard.- diu l’infermera. – Ella ja està llesta.
El condueix amb cura cap a la 329. Allà, la Berta l’espera estirada, amb els ulls oberts. La infermera l’ajuda a ficar-se al llit, i els tapa amb una manta.
- Bona nit Gerard. Bona nit Berta.- diu amb un fragment de veu.
- Bona nit.- respon en Gerard.
A fora, la Lluisa, una de les infermeres del torn de nit l’espera per anar a fer una cafè.
- Fins que ell no s’estira al seu costat, ella no dorm.
- Tu creus que encara el desitja?
- Fes una ullada.
I les dues observen sigil•losament entre la foscor, com dues figures s’entremesclen en un petó d’aquells de pel•lícula, que les fa sospirar d’enveja.