Un passeig cap a l'Ermita

Era un diumenge de primavera com qualsevol altre i Lluís Guarner eixí de sa casa
per a donar un passeig.
- Bon dia, senyor Gregorio. ¿Què? ¿Prenent el solet?- saludà a un home major, veí
seu que s'havia tret una cadira al carrer i estava assegut en ella, recolzat contra la paret.
- Bon dia, Lluïset. Ei... ací fent temps, esperant a veure si ja ve el dinar.
- Doncs jo vaig a passejar una estona, ja que fa un oratge tant bo.
- Sí que és veritat, sí. Bé, que no et canses.
- No, adéu.
- Adéu.
Lluís Guarner inicià la seua volta pels carrers de Benifairó de Les Valls. De tant en
tant, entre la gent que hi havia passejant, es trobava amb algú prou conegut i intercan-
viaven algunes breus frases.

- Bon dia, Don Luís.
- Bon dia, senyora Paca.


- Hola, Manolo. Ja feia temps que no et veia. ¿Com va l'hort?
- ¡Ah! Hola, Lluís. Bé, però podria anar millor. Ara precisament vaig cap allí.
- Que no siga res.


- Bon dia, Maria. Ei... ¡què guapa i elegant vas hui! Ara... que, guapa, estàs sempre.
- Ui, Lluís, ¡oh, perdone! Don Luís, ¡què galant que és vosté! Em farà envermellir...
I així fou, perquè de seguida se li pujaren tots els colors a la cara a aquella preciosa
jove.


- Xe, Luís, ¿què fas tu per ací? Ja no sols acostar-te massa, com sempre estàs
escrivint...
- ¡Vaja, senyor Jeremies! Té raó, ara que caic, no passe massa per aquest carrer. És
que volia estirar les cames i, mentre passejava, m'han entrat ganes de pujar a l'Ermita,
que ja fa temps que no la visite.
- Bé que fas, diuen que és bo caminar. Pensant-ho millor, crec que a mi tampoc em
vindria mal un passeget. A més, acompanyat per aquest tant bon oratge... ¿què més es
pot demanar? I, com hui fa un lleuger ponentet, la vista des de l'Ermita serà molt
bonica, i es veurà ben clara la mar. Espera que agafe el gaiato, de seguida isc i anem cap
allà.
Passada una estona, els dos caminants es dirigien al carrer de l'Ermita, i entraren en
ell per la part alta de la ciutat, on comença a anomenar-se "camí de l'Ermita", per estar
prop dels afores del poble. Però, abans d'eixir-se'n de Benifairó de Les Valls, es
trobaren amb el senyor Hermenegildo, un dels hòmens més rics de la zona, que estava
passejant el seu gos, un gran pastor alemany.
Al senyor Jeremies no li queia molt bé eixe home, de manera que simplement es li-
mità a saludar-lo breument i de seguida s'apartà un poc de la conversa que s'establí
entre Lluís Guarner i l'hisendat, que era amic de son pare i el coneixia des de què era
menut.
- Bon dia, senyor Hermenegildo. ¿I la seua dona?
- Je, Luisito... ¡Vaja! ¡Sempre m'oblide que no t'agrada que et diguem així! Lluís.
Doncs... ¿Remedios? En el llit, està un poc engripada, o refredada, no ho sabem. Potser
siga pels canvis d'oratge. Però, deixem estar a la meua dona, i parlem de tu.
- ¿De mi? ¿Que què passa?
- Tranquil, tranquil. No és res mal. És sobre aquell llibre que vas escriure fa dos
anys, aquell del qual estàvem parlant un dia. Doncs me'l vaig comprar fa poc.
- ¿Sí? ¿I ja se l'ha començat a llegir vosté?
Lluís Guarner mostrava un gran interès per saber què pensava la gent sobre els seus
llibres, i esta ocasió era esplèndida perquè es disposava a escoltar l'opinió d'una persona
del seu poble que havia llegit una obra seua, cosa que no solia trobar a sovint.
- ¿Que si me l'he començat? Ja me l'he acabat, aquest matí, justetament. I em sem-
bla molt interessant.
- ¿De veres?- inquirí l'escriptor, amb una mica de desconfiança.
- Sí, de veritat. És un dels millors llibres que has escrit, és genial.
Aleshores, Lluís Guarner comprengué que probablement no s'havia acabat ni la pri-
mera pàgina, així que, pesarós, preferí canviar de tema.
- Uhhmm... Ei, senyor Hermenegildo, mire qui ve per allí amb la seua gosseta. La
senyora Matilde.
- ¿La "vídua negra"? Tens raó. ¿Has vist quin capell duu hui? Aquest no li l'havia
vist jo encara. Pareix que porte sobre el cap una carabassa podrida, tota obscura i fasti-
gosa.
- Bo, tampoc és per a tant-. Digué Lluís Guarner, mig rient-se per les desmesurades
expressions i gesticulacions del seu interlocutor.- Encara que a mi tampoc m'agrada. I és
que, certament, no li afavoreix massa.
- ¿Massa? No li afavoreix gens, és horrible. Així pareix encara més una bruixa, i
això que no cal que es pose ningun capell per a ser-ho.
- Ja sé que no és una dona molt simpàtica, però jo no la trobe tan desagradable.
- ¿Que no? Puix és encara pitjor del que sembla. Tu no la coneixes perquè fa poc
que ha vingut al poble, però jo, que l'he tractada més, sé com és. I és... ¡buf! Però, ara,
compte. No siga cosa que ens senta.
La dona de qui parlaven havia desviat la seua marxa per a saludar-los, i ja estava
prop d'ells. Quan s'acostà un poc més, els digué, amb una simulada solemnitat:
- Hola, senyor Guarner. Hola, Hermenegildo. Fa molt bon dia, ¿veritat? Tant, que
m'he decidit a estrenar hui aquest capell, per a protegir-me d'aquest sol tant fort i que
no em pegue de ple en la cara. ¿Els agrada?
Però, abans de què poguessen contestar, a causa dels dos gossos es féu un enrenou
que els distragué durant uns moments.
El pastor alemany del senyor Hermenegildo, només havia vist a la gosseta (que
estava en zel), se li havia acostat a fer-li la cort. En un principi, la gosseta s'havia resistit
una mica, però finalment havia accedit a l'aparellament. I, precisament quan el gos
anava a muntar-la per a què es consumés un acte tant natural, la senyora Matilde,
aparentment escandalitzada i envergonyida, estirà brutalment de la cadena que
subjectava el coll de la gosseta, per a evitar que s'aparellés. I la mateixa cosa va fer el
senyor Hermenegildo amb el seu gos, mentre que en els seus llavis es dibuixava un
somriure burlesc i maliciós.
Aleshores, els dos gossos es posaren a lladrar, excitats, desconcertats i enutjats, i
començaren a moure's contínuament d'un lloc a altre, segons els permetien les cadenes.
Els amos, cansats de tanta agitació, amonestaren i pegaren a les seues respectives
mascotes, i al final els gossos callaren i es quedaren quiets, però tensos.
- Perdone, ¿ens preguntava pel capell?- recomençà la interrompuda conversa el
senyor Hermenegildo, amb un cordial to de veu que fingia com si allí no hagués succeït
res.- És un capell meravellós. Abans de què arribés vosté, estava jo comentant amb
Lluís el seu bon gust i les virtuts de tan encertada elecció. Li senta molt bé i li realça la
seua bellesa, tant l'exterior com la interior.
- ¡Oh, què amable ets!- digué la senyora Matilde, ruboritzada.- I a vosté, senyor
Guarner, ¿també li agrada?
- No, no m'agrada molt. El trobe massa cridaner per al meu gust.
Front a esta contestació tant espontània i sincera, la dona, contrariada, empal·lidí de
disgust i de ràbia, però no digué res.
I, en aquest punt, el senyor Jeremies (que fins a eixe moment s'havia mantingut
apartat de la conversa), en veure la situació a la qual s'havia arribat, s'adreçà a Lluís
Guarner i li digué:
- Eh, Luís, que encara hem de pujar a l'Ermita, i se'ns farà tard. Au, anem-nos-en.
I a continuació, sense quasi deixar que contestés, l'agafà del braç i s'acomiadà ràpi-
dament del senyor Hermenegildo i de la senyora Matilde.
Quan els dos caminants havien recorregut un bon tros i ja estaven a una distància
prudencial per a què no el poguessen escoltar, el senyor Hermenegildo li digué a la dona
(que encara no havia obert la boca des de què havia sentit la contestació de Lluís
Guarner):
- Aquest Luisito és un maleducat. Jo sempre ho he dit. No em fie gens d'ell. Mira
que menysprear aquest capell tan bonic i ofendre-la a vosté, una senyora tan respectable
i agradable, tant excel·lent persona i seguidora de les bones costums i la bona educació.
Luisito és un monstre, sempre està parlant mal dels altres. No es mereix que vosté
malgaste la seua simpatia amb persones com ell. Vinga, agafe la seua gosseta i ara
l'acompanyaré a sa casa.
Mentrestant, Lluís Guarner i el senyor Jeremies s'allunyaven seguint el camí i es
disposaven a encarar la pronunciada pendent que els conduiria a l'Ermita.


* * *

Lluís Guarner, en nombroses ocasions, deia allò que pensava, no solia ocultar les
seues opinions, ni expressar res contrari als seus sentiments. Açò provocà que es
donassen situacions com la que acabem de veure. I eixes situacions feren que sorgís en
moltes persones una aversió cap a l'escriptor, creant-se una espècie d'enemistat entre
aquest i molts altres habitants del seu poble.






Sueca, a 28 d'octubre de 1997.
Joanjo Aguar Matoses.
Als meus pares.


4