Un pas endavant

Un relat de: nariananthi
Dies bellugadissos de places plenes i carrers replets de gent, uns en bicicleta, altres esplaiant-se o fent xanxa, si no passejant o asseguts en un banc, o simplement sota un portal mentre observen transitar les persones. Més endavant al fer aquella xafogor enganxosa no hi haurà tant de moviment, tancarem les obertures i abaixarem les persianes per evitar que entri l'estuba, com quan fa molt de vent o comença a ploure amb contundència. A mi aquesta calma, el silenci que apareix de l'absència de soroll, quan fa calor, brusqueja o estreny la tramuntana, m'agrada escoltar-lo amb remirament. La rafega d'aire que fa tremolar la finestra i que després desplaça algun objecte per terra rodolant i seguit se'n va més enllà fent titil.lar les fulles dels melangiosos arbres de vorera, la segueixo fins que la perdo quan rellisca en una cantonada o xoca en alguna paret d'un edifici. Igual que la pluja, el soroll dels cotxes esquitxant les basses, les gotes crepitant pel vidre, els trons, la tranquil.litat d'aquell moment, les canonades conduint l'aigua fins al riu. I en obrir l'aixeta i rentar-me la cara tots aquells regalims del xàfec que han estat dirigits fins a la canella fan que pensi que si les precipitacions majoritàriament ens vénen de l'oest i els núvols s'han embotit a l'Atlàntic, el fluid del Ter deu descendir en part prenyat de l'oceà que ens queda tan lluny, per on els cetacis se submergeixen nadant entre els corrents alhora que les barrumbades es generen sobre seves; així l'aigua que em desperta pot ser la mateixa que ha fregat aquells cossos immensos que tenen. És que aquesta és una altra cosa que m'agrada rumiar, m'agrada albirar com deuen ser els llocs on la vida ocorre sense ser vista per ningú, on l'existència passa igual que si fos un somni, aquella mirada astuta de la guineu que busca menjar a la nit entre les ginestes florides amagada sense ser descoberta, o aquells catxalots que es comuniquen a milers de quilòmetres de distància, perquè la vida deu desenvolupar-se amb normalitat on ningú pot llambregar-la. Per això amb els ulls tancats com esperant que les hores i els dies es dissolguin, sento la brisa recaragolar-se i la pluja caure, i el Sol estimular, una mica fugint voluntàriament de l'agitació que generen els moviments bruscos, maldestres, de les tantes bajanades que ens envolten, que demostren la incapacitat de certes raons que cada vegada dificulten més un avançament factible. Si és que avui dia el progrés, deu respondre a la dita aquella que diu que fins i tot una coça al cul és un pas endavant.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: