UN PARELL DE LLISTONS

Em va cridar l’atenció aquell home que, palplantat al bell mig d’aquell espai assenyalat com a zona blava, no hi deixava aparcar ningú. Només intuïa la maniobra, ja gesticulava negativament advertint que estava reservant el lloc a una furgoneta que havia de venir immediatament. Vaig tenir curiositat de veure com s’acabava la cosa, ja que situacions com aquesta solen provocar conflictes. A seguir d’aquest espai, n’hi havia un altre de lliure reservat a zona de càrrega i descàrrega, cosa que l’home potser ignorava.

Van ser molts els vehicles que hi volien aparcar durant l’estona llarga que l’home va estar-s’hi. I van ser moltes i molt diverses les actituds dels conductors en trobar-se en aquella situació. Vaig poder comprovar el mostrari complet de les reaccions humanes davant un fet concret: des d’una comprensiva i resignada acceptació fins a la forta discussió, passant pels insults, les males cares i paraules remugant renecs. Fos quina fos la seva reacció, la veritat és que cap d’ells hi va estacionar. Llavors va arribar aquell tot terreny guiat per una senyora, l’envergadura de la qual era equivalent a la del vehicle que conduïa. La dona, pel que vaig observar, no estava per brocs.

Al veure que l’home no s’aparta i que a més gesticula perquè no hi aparqui, baixa del cotxe per exigir-li una explicació. L’home es desfà en paraules, però la senyora li diu que allò és zona blava, que es requereix tiquet per estar-hi i que, si han de descarregar, es palplanti a l’espai del costat que està lliure i reservat a aquesta fi. L’home no te cap argument convincent, així que la dona torna a pujar al seu vehicle i es disposa, decidida, a ocupar aquell espai. Ja s’apartarà, devia pensar, i així va ser. Llavors l’home es planta al del costat que, inexplicablement, encara restava lliure.

Enllestida la maniobra, arriba la furgoneta, el xofer baixa, obre les portes del darrera i en treu un parell de llistons de fusta no gaire gruixuts ni excessivament llargs. Res més, no va treure res més. De fet no hi havia res més dins el vehicle. Tanca les portes, deixa els llistons a l’entrada d’un edifici i ell i l’home que ha estat reservant-li la plaça a la zona blava gairebé mitja hora, se’n van cap el bar més proper a prendre’s una cervesa fresca, com a premi a l’esgotador esforç que acaben de fer. La dona els anava seguint amb la mirada i quan va veure que entraven al bar, va deixar anar un sorollós renec i un rosari d’imprecacions, -que la sensibilitat fa aconsellable no reproduir- adreçades a aquell parell de barruts galifardeus. Mentrestant ells, còmodament asseguts, de ben segur que estarien criticant com n’és de difícil d’aparcar en aquesta ciutat.... El parell de llistons no tenien cap pressa... Podien esperar.