Un pacte amb l'oblit

Picaren a la porta.
No necessitava fer apostes amb el destí per saber qui la sorprendria aquest cop, ho tenia la mar de clar. Neguit, molt neguit. Era ella qui l'havia trucat; potser a contracor, però al cap i a la fi ningú l'havia obligat pas a fer-ho, havia estat per pròpia voluntat.
I no sabia si deixar-lo entrar o dir-li que li sabia greu però que millor que tornés un altre dia, que en el fons li agradava sofrir i que estava segura que al final trobaria algun tipus de recompensa per tots aquells turments.
Però entrà. Ella suplicà a algun dels personatges que viuen al seu interior que els seus "no" esdevinguessin quelcom més que un crit silenciat, al mateix temps que esbossava un somriure forçat i li agraïa la visita.
Va encendre el llum i el va observar bé, sempre havia tingut curiositat per saber com seria físicament. I efectivament, era com se l'imaginava; brut, lleig i demacrat. Tenia mala cara, se'l veia pàl·lid i feia ulleres. Lluïa uns ulls blaus, opacs i insensibles després de signar tants pactes, però amb espurnes de crueltat brillant al fons de les ninetes, com la fulla d'una dalla brilla abans que soni un últim crit. Els seus cabells llargs i foscos havien acariciat moltes llunes, car ell sols acceptava feina de nit. Li ressaltava un trau mal curat a la part inferior del llavi, obsequi d'algú que a l'últim moment s'havia penedit de demanar-li ajut. Però ell mai perdonava, i si feia el gest de venir fins a casa teva havies de tenir clar que no en marxaria sense els papers firmats i confirmats.
Era la seva feina, i l'havia de complir amb absoluta rigorositat.
La mirà i somrigué... el temps l'havia convertit en un home de poques paraules. Es va acostar, indiferent, i li donà els papers amb el gest d'algú que està llençant un duel a l'aire.
-Tens 2 minuts per a mirar-t'ho tot i firmar - li digué, impassible. Ja res l'emocionava, ja res li provocava cap tipus de sentiment, ell era el que tothom i ningú desitjava, el que tothom odiava i estimava, detestava i necessitava... una contradicció.
Ella llegia a poc a poc. No hi havia paraules amables ni comentaris tranquil·litzadors, tot era fred i sec: pura documentació. Al paper hi deia que era la mar de fàcil, ella els hi donava tots aquells somriures, tots els moments i els records, i ell, a canvi, esborraria totes les llàgrimes i nits en blanc que venien a continuació.
I va pensar que això era tot el que desitjava, deixar-ho enrere, embolicar-ho tot en una bosseta de vellut i llançar-ho al buit, però de sobte no entenia la pressió que li venia del cor.
I li feia com por sentir-se buida...
Però ja no podia decidir, no podia fer-se enrere, aquest era el pacte i així s'havia de viure, els qui s'hi havien negat a l'últim moment no havien estat capaços de tornar a somriure. Així que firmà, sentint les fiblades dels seus ulls despullant-te l'esquena i el seu petit cor empetitint per segons, com si el puzzle que estaves a punt d'acabar es tornés a partir en mil bocins diminuts i verinosos.
I no li feia il·lusió muntar-lo de nou...
Li agafà els papers i se'ls posà dins d'un sobre. Sense avisar ni vigilar, li va clavar una agulla al dit i el segellà amb sang. Segurament la punxa li va fer més mal del que li hauria fet si aquella sang hagués estat per a curar altres vides, no per enriquir l'oblit.
I va sentir que, realment, enyoraria l'enyor...
Li donà la mà i tancà els ulls, una espècia de màgia negra li bullia d'entre els porus de les mans, unes estranyes vibracions emergien a través de la seva escalfor. Ella va notar com s'anava buidant per dintre, com es feia cendres, com destrossaven parts d'ella que amb prou feines coneixia però que necessitava tant com menjar i dormir.
I, poc a poc, anava perdent sentit, anava convertint-se en un simple cos que inspirava, i expirava, i tornava a inspirar...
Segons després, ell va marxar sense dir res, lluint un dels seus somriures, justament el que ella esbossà el primer cop que va veure'l i va pensar "aquell d'allà, aquell ha de ser meu"...
Lluïa el seu somriure, però ella ja ni ho sabia, ara sols era un autòmat que havia decidit deixar mitja vida enrere per sentir-se algú...





***





Ha passat el temps i a vegades, els dies que plou i el telèfon no sona, pensa que en el fons res té importància.
La vida s'ha anat tornant d'un uniforme color gris, i a vegades, rere el vidre, se la mira i no li acaba de trobar el sentit. I, si se'l toca, nota un buit al cor que no recorda que mai ningú hagués estat capaç d'omplir.
A vegades, es mira al mirall i li sembla distingir l'ombra d'algun somriure que va fer-la feliç en algun moment... però s'esvaeix, com quan el viatger que s'assenta a reposar a un oasi amb palmeres nota l'arena calenta de les dunes del desert.
Però viu en un món de cadàvers i quan el sol es pon rera uns núvols de marbre, el telèfon no sona i no plou a fora però hi ha tempestes i xàfecs a dins, una veueta li pregunta:
Com es pot enyorar el que mai va passar?