un ocellet de paper

Tic tac - xiuxiuejava un vell rellotge. El seu petit ocell esperava cansat el moment en el qual havia de sortir a xiular l'hora en punt.
Sovint es plantejava si valia la pena continuar amb aquell joc estúpid, de vegades es veia realment temptat de no cedir a aquell incomprensible impuls procedent del fons de l'ànima (sempre i quan creguem que un ocell de fusta pugui tenir aquesta cosa summament "de religió humana") que insistia permanentment dient que la seva funció a la vida no era altra que sortir a indicar cada seixanta minuts l'arribada d'una peça més d'aquella cadena infinita anomenada TEMPS mitjançant un ridícul joc amb les ales, alhora que xiulava una cançó ja oblidada. Però al final simplement desistia i feia cas a aquella veu que sempre que el petit ocell pensava en no sortir, començava a cridar de forma obsessiva.
Aquell dia, però, estava cansat de tot: cansat de la cançó, del ball, ... però sobretot, estava cansat d'aquella veu sense emissor aparent -aquella puta veueta amb aquell refotut timbre que sempre apareixia, notava com si l'oïda li anés a rebentar en centenars de maleïts bocins -. Quan aquella veu folla cridava com mai ho havia fet, l'ocell simplement es va quedar estirat en aquella petita estella de fusta que sobresortia de la cambra de (a joc amb l'estella que feia de llit) reduïdes dimensions; i quan les portes es van obrir convidant-lo a continuar aquell costum, ell va deixar anar un sospir d'alleujament en descobrir com alhora que la llum de l'exterior entrava en la, no massa amplia, habitació (que entre l'ocell, l'estella i la llum estaven apretadíssims!) la cridanera veu s'esvaïa com si mai hagués existit.. l'ocell va contemplar emocionat com les portes es tancaven mentre veia com un nou món d'esperances s'obria davant seu, o això creia ell.