UN OCEÀ

Un relat de: Miquel Pujol Mur
El pelegrí detura el seu pas i recolzant-se en una paret de la borda pregunta al pastor: on és el mar?

L’home el mira estranyat perquè ell mai ha vist el mar. La seva visió des de petit han estat les muntanyes, les valls i els cims. Alguna vegada mirant els núvols que cobreixen la vall, assegut damunt d’una pedra mentre pastura el ramat, li ha semblat que allò potser és el que alguns diuen el mar.

Mirant al flac pelegrí que tremola de fred, li dona un tros de pa i un bocí del formatge que porta per la seva col·lació. També li passa la bota perquè faci un traguet, no gaire llarg, per entrar en calor. Amb un gest indefinit i sense paraules, un pastor que viu sol no en necessita gaires, assenyala cap a l’horitzó on suposa que hi ha el mar.

El pelegrí continua per un senderó entre les muntanyes. En una vall propera truca a una casa isolada enmig dels prats. Obre la porta una dona jove i se’l mira amb desconfiança.
 Pare!- crida- Un altre necessitat.
 Veiem- respon una veu rogallosa des de dins.- Deixa’l passar, poca cosa hi ha per robar en aquesta casa.
 Però voldrà menjar! I ja sabeu?
 Millor donar que mendicar, filla. Posa-li un plat de sopes, si encara en queden.
 D’això rai pare, una mica més d’aigua i s’allarguen.
 Noia, no siguis tan nyicris. Potser un dia també en necessitarem, d’ajuda.

Mentre el pelegrí menja la sopa i un rosegó de pa, el pare i la filla continuen la seva conversació.
 Mentre jo tingui braços per treballar, no necessitarem cap ajuda.
 Filla, una mica de compassió per la gent.
 Sí a tots els que demanen almoina els n’hi donéssim, ja podríem criar vaques, ja.
 Gràcies a elles vivim filla.
 Gràcies a elles, i al nostre treball: Que ben d’hora al matí ja estem traginant amb els animals.
 Sí, filla és la nostra feina.- i dirigint-se al pelegrí li pregunta:
 Bé, bon home! Què busqueu per aquestes valls.
 Oh, bon padrí! Jo cerco el mar.
 Jo pensava que buscàveu un treball i una casa. Com veieu la noia no està gens malament i abans de marxar al forat la voldria casar. Ah! També us he de dir que és neta i treballadora com la que més, i malgrat ser un xic cridanera, finalment acaba obeint el que li manes. Vos, em sembleu un home experimentat, i ja sabeu allò de que a les vaques i a les dones una mica de mà ferma, no els hi va gens malament. Si no de vegades s’esgarrien.
 Però que dieu pare, -interromp la noia- també ens agraden les paraules dolces i les carícies. La mare us va acostumar molt malament. L’home amb qui en casi el triaré jo.
 Massa llibres et deixa el nou capellà per llegir. No sé com entens aquests gargots pintats en un full.
 Pare! Que en sou de capçot!
 Veureu, jo el que vull és veure el mar.- respon el pelegrí
 Doncs, de bon matí marxeu a cercar aquesta mar que busqueu, bon home. Jo no l’he vist mai i sóc ben feliç. I si quan el veieu us en penediu, ja sabeu que la meva oferta és en peu, mentre no n’hi hagi cap més que s’avanci.
 Això, pare, ja us he dit que ho decidiré jo. El jove no està malament, mes no sé si m’acabarà de fer el pes. A veure si ara em voleu donar presses per casar-me. Ja sabeu, pare, que no em podeu manar mai!

El pelegrí de bon matí marxa camí enllà cercant el seu somni. Molts dies després, en el seu peregrinar, troba una casa de pagès. Tots estan molt enfeinats perquè és l’època de recollir la sembra. En trucar a la porta, surt un home jove que se’l mira i sense escoltar res li etziba aquestes paraules:
 Mira, per molt peregrí que siguis si el que vols és feina te’n donarem. Si no, fot al camp i passa de llarg. Aquí no podem entretenir-nos en donar almoines a pidolaires.- Sense ni respirar continua la seva prèdica.- Hi ha massa treball en aquesta casa. Anem cansats i quan parem volem descansar. A la cuina, per darrere et donaran una mica de pa. Més avall trobaràs una font.

Sense entretenir-se el pelegrí continua la seva ruta fins arribar a una costa abrupta on piquen les ones d’un vast mar. Pel seu costat passa un noiet carregat amb un cistell de peixos. L’home li pregunta:
 És el mar?
 El mar, dieu? No, això és l’oceà. És molt més gran que el mar, i més brau. El mar és per a mariners d’aigua dolça. Voleu un peix? Esteu molt prim.
 Gràcies bon minyó, però cru no sé com menjar-me’l.
 A la platja trobareu una foguera perquè els pescadors des de l’aigua sàpiguen on han d’amarrar les barques. El podeu coure a les brases.

L’home està content, ha arribat a la fi del seu caminar. Ja ha arribat al mar. I no a un mar petit sinó a un oceà.

Poc a poc, mirant no mullar-se els peus s’apropa a l’aigua. Fent un clot amb les mans agafa aigua i en veu. L’escup immediatament i crida:
 Puaf!! És salada! Quin fàstic! Per a això tanta aigua i tan cercar el mar.

A la nit, mentre dorm a la sorra de la platja, escolta les onades que baten a les roques, i recorda una verda vall on pasten les vaques i potser on pot trobar una casa i un llit amb una dona a qui estimar. Sabem en tot cas respectar la seva femineïtat.

Llavors, l’endemà al matí, emprèn el seu camí de tornada cap a terra endins en recerca d’un altre somni.
Quantes il·lusions al veure-les complides, ens mostren la seva vertadera cara. Aleshores és quan ens adonem que no són tan meravelloses com crèiem.

Miquel Pujol Mur

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: