Un obstacle insuperable?

Un relat de: Nyaelven

Ella esmorzava mentre ell agafava les coses per anar a treballar:
- On són les meves claus?- va xiuxiuejar ella; uns segons mes tard ell va preguntar:
-On són les meves claus?
- Al teu abric, dins la butxaca dreta, com sempre- va dir baixant el volum al dir les dues últimes paraules.
- Agafa l'abric, l'arxivador, va cap a la porta i diu adéu- va tornar a xiuejar ella.
- Adéu- la seva veu sonà des de la porta oberta i ella va poder sentir la porta tancant-se deixant-la sola com cada dia.
La seva vida era així des de que el seu fill de cinc anys havia mort quan un cotxe el va atropellar. Sis mesos sense petons, carícies ni abraçades. Ella havia estat dos mesos al llit, deprimida. No sabia perquè però ell gairebé mai la tocava; primer va pensar que també estava deprimit i per això no va dir res. Més tard, va començar a pensar que potser ell la culpava de la mort del seu fill perquè ella no havia estat allà per ajudar-lo. Sentia que hi havia un mur entre ells dos que havia anat fent-se més i més gruixut i ara no sabia com trencar-lo, a més, tenia por de perdre'l si intentava fer alguna cosa.

Quan ell va arribar aquell vespre ella era al sofà llegint un llibre. Quan ell va restar dret davant seu mirant al terra va saber que alguna cosa anava malament.
- Que passa?- va dir mirant-lo i deixant el llibre sobre la taula. Ell la va mirar als ulls i la seva mirada la va fer tremolar. Va notar que ell tenia els ulls humits i es va témer el pitjor. Es va aixecar del sofà i el va observar intentant llegir-li els seus ulls blaus i amb una veu plena de por però desitjant posar fi a aquesta agonia va repetir:
- Vull que em diguis que passa, ara.

Ell tremolava quan incapaç de aguantar la seva mirada la va abaixar el cap i va dir:
- M'he ficat al llit amb una altre dona.

Ella va sentir com el cor li pujava fins al coll al mateix temps que una llàgrima li queia per la galta. Va sentir que no podia parlar ni respirar. Ell la va mirar i va dir-li entre llàgrimes:
- No significa res per mi. T'ho juro.- i va intentar tocar-la però ella es va apartar i plorant va cridar:
- I que se suposa que he de fer ara? Fer com si no hagués passat res? - Es va girar i es va dirigir al dormitori, no el podia mirar, ja no.
Ell la va seguir i va dir:
- Estem passant un mal moment...
- Sí, estem passant un mal moment i tu te'n vas amb un altre!- el va interrompre. Sentia com tota la seva vida es col·lapsava un altre cop i no podia pensar, només caminava d'una banda a l'altre de l'habitació. Va respirar profundament i mirant-lo per primer cop va cridar:
- Et necessitava! Però tu ni tan sols em mires!- va seure al llit plorant.
- Pensava que em culpaves...- va dir ell intentant acostar-se-li però ella va dir-li que no s'acostés.
- No m'ho vas dir- va continuar ell- Aquest és el primer cop que parlem des de fa mesos!
Ella es va enfadar encara més i aixecant-se va cridar:
-Tu tampoc parlaves! I m'has enganyat! Deixa'm estar!- Va tancar-li la porta als nassos mentre ell cridava:
-T'estimo, perdona'm, si us plau!
Ella va relliscar per la porta repetint que la deixés estar; després es va quedar estirada el terra plorant cada cop més.
Al cap d'una estona que a ella li va semblar eterna ja no podia plorar més i va començar a pensar en tot encara estirada al terra. Pensava en la seva relació; mai havia estat fàcil però sempre havien pogut solucionar tots els problemes. Era la pèrdua d'un fill un obstacle insuperable? Acabava d'aquesta manera la seva relació? La simple idea de perdre'l l'horroritzava però podia perdonar-lo? Estava tant confosa que el cap li va començar a fer molt mal. La seva raó li deia que era la fi. Llavors va recordar les seves paraules " T'estimo" i va saber que era veritat.
Va sortir de l'habitació i el va buscar; va saber que era a l'habitació del seu fill. Va entrar i el va veure assegut al llit amb el cap entre les mans. Va asseure's al seu costat i ell la va mirar, podia veure la por als seus ulls. Ella estava calmada, el va mirar i li va dir:
-No t'ho vaig dir, però et necessitava.
-Ara ho sé, em sap greu.- tenia els ulls vermells i humits i ella sabia que es temia el pitjor.
Ella va posar-li la mà a la cara i va dir:
-T'he trobat a faltar- mentre se li escapava una llàgrima i ell va besar-li la mà- Mai et vaig culpar, va ser un accident- va continuar i ell no va poder aguantar les llàgrimes.
-I et necessito, i he estat esperant a que em besessis tot aquest temps.
Ell la va mirar i la besar apassionadament com si els últims sis mesos mai haguessin existit.

Comentaris

  • hola de nou...[Ofensiu]
    lienu | 12-06-2008 | Valoració: 10

    Per ara tots els relats que he mirat teus m-han agradat molt, perço aquest s,emporta la palma... ufff quina engoixa he passat mentre llegia, quin patiment, es molt dur perdre un fill, d-aixó no hi ha dubte, no soc mare, pero sempre s¨ha dit pero una altra cosa es patir-ho. una abraçada i fins al proxim relat

  • Perill de mort[Ofensiu]
    RATUIX | 30-05-2008

    pels sentiments, per manca de tacte, de veu, de mirades.
    Soledat que demana a crits muts ser redimida.
    Es una situació extrema però reflexa bé aquests sofriments que s'allarguen en dies, mesos, de vegades anys. El dolor s'enquista i fer-lo aflorar es dificil.

  • m'he emocionat[Ofensiu]
    mon6mon | 30-05-2008 | Valoració: 10

    es la falta de diàleg la que de vegades ens confon!!
    altre cop la meleïda por... aix!!!

  • M'ha encantat![Ofensiu]
    marta_gut | 09-05-2008 | Valoració: 9

    Hola! T'acab de descobrir, i aquest és el primer relat teu que llegesc, però t'he de dir que m'ha encantat! Especialment el final (com m'agraden els finals feliços...) Una situació completament versemblant, quotidiana, propera.
    Continuaré llegint-te :)

    Una abraçada,
    Marta.

  • Comento sense ser pare però tenint cor[Ofensiu]
    deòmises | 08-05-2008

    He llegit la teva petició de comentari i aquí sóc.

    M'ha costat la lectura en certs fragments (com diu Clar de Lluna, per la puntuació i les faltes: aquest altre, que hauria de ser altra dóna una ambigüitat que cal llegir de nou per a no confondre's), però el relat està molt ben redactat, seguint un tempo que carrega de tensió l'ambient.

    Et felicito per aquesta història tan ben portada i acabada amb tanta tendresa.

    d.

  • Et comento, doncs[Ofensiu]
    Vallespir | 08-05-2008

    Com a pare, puc donar fe que la pèrdua d'un fill ha de ser una cosa difícilment soportable.

    És totalment versemblant que un fet com aquest pugui provocar un temps d'absoluta incomunicació entre una parella, de retrets mutus en silenci (els pitjors retrets que hi poden haver). I també és totalment creïble que aquesta incomunicació pugui acabar amb el trasbals que pot suposar un momentani acte d'infidelitat. Tot sovint cal una bona sacsejada per restablir afectes, carícies, necessitats d'estimació.

    És un relat molt sensible que, a parer meu, va de menys a més. Potser m'equivoco però em sembla que el diàleg inicial de la porta l'has fet amb certa desgana, descuidant força els detalls, com si tinguessis pressa en arribar a la situació central del relat. Després, millora considerablement fins aquest final apassionat i alliberador.

    En definitiva, m'ha agradat el relat, tot i que el trobo en alguns moments poc treballat, i sobretot m'ha agradat que hagis tractat una situació angoixant i més que real amb absoluta sensibilitat.

    I sobre les faltes que comentava Clar de lluna, home, penso que n'hi ha una que sí que pots corregir fàcilment: "altre" té variació de gènere. És a dir que sí que pots escriure "un altre cop", però en canvi has de escriure "d'una banda a l'altra de l'habitació".

    Apa, felicitats pel relat. I espero que no t'agafis malament els peròs que li he trobat.

    Roger

  • Clar de lluna | 08-05-2008

    ...La història m'ha agradat molt, enganxa i el final és preciós. No en puc imaginar un altre si s'estimen de debò. La lectura m'ha permès posar-me en la seva pell i sentir dolor i impotència. Una situació molt dura on la infidelitat per mi és un tema secundari, o més ben dit, potser és la que permet retrobar la persona estimada i enderrocar el mur que hi havia entre ells dos. La mort d'un fill ha d'ésser horrible, no imagino una situació més difícil i dura de superar, o suportar, que aquesta. Per tant puc dir-te que la història m'ha agradat molt, doncs transmet el dolor i l'amor que senten entre ells davant la situació que el toca viure.

    La puntuació m'ha fet perdre una mica, crec que falten comes i punts en algunes frases. També hi he vist alguna falta, però res important que no es pugui solucionar amb posteriors lectures o amb algú que hi entengui una miqueta.

    Així doncs, per part meva felicitar-te pel text, crec que amb ell transmets allò que et proposaves. I el final encertadíssim, els dos són víctimes i els dos s'estimen, per tant l'obstacle és superable i respons tu mateixa al títol del relat.

    Una abraçada!

  • Comenteu-me[Ofensiu]
    Nyaelven | 08-05-2008

    comenteu-me si us plau, prometo comentar-vos

Valoració mitja: 9.67

l´Autor

Foto de perfil de Nyaelven

Nyaelven

26 Relats

84 Comentaris

35149 Lectures

Valoració de l'autor: 8.98

Biografia:
Una vegada la gran escriptora Maria Mercé Roca va dir en una trobada: " Quan estàs bé no escrius". Aixó vol dir que tots els que escrivim encara que podem sentirnos "moderadament feliços" sentim que ens falta alguna cosa.
Jo vull que algú em digui " deixa'm ser el que et falta"
( porca miseria 25-12-05)

M'agraden aquestes frases, sóc feliç la major part del temps tinc molt bons amics, estic fent una carrera, però hi ha moments en que amb aixó no en tinc prou. Sóc massa exigent amb mi mateixa? O potser ja m'està bé ser moderadament feliç?