Un núvol de sucre

Un relat de: M

'Miraaaa! Núvols de sucre!' I assenyalo amb el dit la paradeta de ratlles blanques i vermelles des d'on ve aquella oloreta... 'En comprem un?' 'Sííí! Si us plau...' Què divertit és veure com va creixent i rodolant. Crec que s'ha aturat el món i només es mou aquella olla estranya que dóna voltes i només se sent el meu cor accelerat per l'emoció.

Ja han acabat de preparar-lo i ara és un núvol més gran que el cap de l'home-que-fa-núvols-de-sucre que allarga el braç esperant que li agafi. Però com? Si només hi ha tres dits de pal sense núvol, i la mà gegant de l'home-que-fa-núvols-de-sucre l'ocupa tot! Vinga, noia!- em diu nerviós. Jo somric. Sabeu aquells somriures de moments una mica compromesos? Doncs així. I sense voler ni mirar-ho agafo el pal. No sé com però ja el tinc a la mà agafat pel lloc just. Miro a l'home-que-fa-núvols-de-sucre i somric una altra vegada. Ara és un somriure d'aquells de moments en que et treus un pes gegant de sobre i et sents lleuger com una ploma. Sabeu oi? Doncs així.

Ja només som el núvol de sucre i jo. No puc resistir la temptació i sense pensar-m'ho massa enfonso la llengua en el nuvolet de color rosa. Però és clar, el sucre s'ha desfet una mica i el meu nas, la meva boca i la meva barbeta ara formen part del núvol. Amb la mà que em queda lliure intento treure-me'l de la cara. Sense èxit, com podeu imaginar. Dec estar vermella com un tomàquet, però és clar, ningú ho veu perquè tinc un núvol a la cara.

Decideixo fer-hi quelcom, així que em limito a estirar del pal. I si, el pal si que em fa cas, però resulta que s'ha separat d'una part del núvol que ha quedat enganxada a la meva cara. Si més no, ara puc veure una mica millor el món, amb una lleugera boira de color rosa. Suficient per descobrir al meu company mirant-me i rient com un desesperat amb l'home-que-fa-núvols-de-sucre.

'Però petita, què fas així?' Riu. 'El proper dia només comprarem una poma amb caramel...' Continua rient. I jo miro el que queda de núvol de sucre enganxat al pal, i me'l miro a ell. Amb aquelles mirades de quina ràbia em fas però com t'estimo, sabeu? Doncs així.

Comentaris

  • Vida ensucrada[Ofensiu]
    Biel Martí | 11-12-2005

    A través d'un núvol de sucre vivim un moment dolç. M'han vingut al cap records d'infància a les fires, quan la sola imatge del núvol era molt més que el resultat del núvol en si, que acabava, efectivament, escampat per la cara, alguns cops fins i tot endurit i, de tant gran, jo no solia acabar-me'ls.

    Tal i com han dit els comentaristes que em precedeixen, és un relat dolç, escrit amb un aire d'inocència que m'ha fet pensar que la protagonista era, efectivament, una nena, no una noia.

    Biel.

  • Dolç, molt dolç!![Ofensiu]
    Queca | 02-11-2005

    Et pots creure que m'han vingut ganes de menjar-me'n un? Màgic petita!!

    Per cert, encisador el teu nom, Somriures de colors.... m'encanta!!

    Mil besades i una infinitud de somriures per a tu de tots els colors!!!

  • Un tó dolç[Ofensiu]
    joudl | 02-11-2005 | Valoració: 8

    Tens un tó que m'agrada força, una manera d'escriure que fa que hagis guanyat un lector més dels molts que de ben segur tindràs. Una abraçada...