Un Nadal sense tu

Potser mon pare tenia raó, i va a resultar que el Nadal no és res més que consumisme i mentides, publicitat a dojo i una paraula farcida per vendre arbres de plàstic i boletes de colors, decoracions ridícules, regals inútils i per simular una falsa cordialitat i amistat, unint uns llaços familiars inexistents la resta de l'any.
O potser tenia raó ma mare, que intentava creure que era un temps de felicitat, entre tota la misèria de la vida. Per això, any rere any, posàvem un petit avet al saló, i tractàvem de tenir una bona Nit de Nadal, sempre boicotejada pel mal humor de mon pare, que aconseguia aparéixer passàs el que passàs. Unes vegades queia sobre ma germana, unes altres sobre mi o sobre ma mare. La qüestió és que la Nit sempre acabava amb els xiquets obrint uns regals que compraven una felicitat hipòcrita.

Tanmateix, aquest any em trobe parant sol l'arbret de Nadal, tan ridícul, amb unes músties fulles artificials caient a terra, palesant-me l'abandó. No pense res. Sóc incapaç. Potser una persona normal ho faria, creuria que tot ha acabat, que és la trista fi d'una crònica familiar, d'una que mai va estar unida, de quelcom romput abans de formar-se. Ressonen les notes d'una cançó amb un deix d'infantesa llunyana.
Però res, no pense.