UN NADAL A PARIS

Un relat de: montserrat vilaró berenguer
Com cada divendres la Marta la Maria i la Xell es troben per fer un cafè. Les tres dones es coneixen de quan anaven a col•legi.
La seva amistat ha perdurat en el temps i això es bo, en aquets temps actuals on tothom tira pel seu bàndol.

La Xell comenta que ja va arribant el Nadal. La Marta diu que
les festes la posen trista i la Maria fa una mitja rialla i diu, a mi sempre em recorda Paris i la tia Esperança. Les seves amigues la
miren fixament. La Marta la mes xerraire li pregunta el perquè. La Maria diu es una vella historia que no se si us he explicat mai.
Va doncs explica diu la Xell.

Remenant el cafè la Maria comença. Tenia setze anys i la tia
Esperança em va portar per primera vegada a Paris. Amb la excusa de que jo parlava molt be el fiancés. Ella treballava en una casa de modes i feien una fira uns dies abans de Nadal on desfilava la roba que ella dissenyava. Jo una noieta de poble que
no havia vist mai el mon per un forat Paris va ser per mi com un
meravellós regal. Els carrers plens de llumets de colors. El hotel al peu de la Tour Eiffel, la roba tant bonica que la meva tia havia
dissenyat. Jo ajudava amb les models ,els feia arribar els vestits que tenien de portar. Jo una nena de setze anys alta esprimatxada
i amb poca gracia, les veia com a princeses. Jo em sentia com el
aneguet lleig, mes era feliç, la ciutat de la llum semblava somriurem a mi.

La meva tia i la mestressa de la casa on treballava estaven
contentes amb mi, deien m’espavilava prou be i el meu francès era molt correcte. Tant contenta devia estar amb mi que va manar a la noia que maquillava a les models ho fes a mi i pentines els meus cabells castanys amb una mica de gracia. Un cop arreglada
em va obsequiar amb un dels vestits que m’estava com fet per mi. La noia de grans ulls verds que vaig mirar al mirall no era jo.
Era una altre persona, jo mateixa em vaig sorprendre, si no era maca mi acostava bastant i un cop canviats els meus mocassins per unes sabates una mica mes altes vaig lluir d’allò mes. La tia
i la seva cap reien i deien que estava molt guapa. Mira per on la
Maria avui sembla una model deien les dues dones . I per celebrar que tot ha anat molt be anirem a dinar a un bon restaurant.

Aquell dia em vaig sentir com una princesa , encara que les menges fossin no massa del meu gust. Al vespre abans d’anar a
dormir vaig mirar molta estona la Tour Eiffel , era massa petita
per acompanyar a la meva tia i els companys a veure Paris, a la
nit, mes es igual. Jo em sentia feliç i el resplendor dels llums de
Nadal encara sembla veure’ls. Així em va trobar la tia Esperança
dormida amb el vestit a les mans i de cara la finestra.




Comentaris

  • Bon relat[Ofensiu]
    Karin | 08-04-2016 | Valoració: 10

    Com que a mi París m: encanta valoro positivament el relat

l´Autor

Foto de perfil de montserrat vilaró berenguer

montserrat vilaró berenguer

464 Relats

1635 Comentaris

322089 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:
Tota la meva vida he sigut lletraferida. M'agrada molt escriure, perquè
a dins meu està ple d'històries i tinc com una necessitat d´explicar-les
Per mi és un plaer compartir somnis i pensaments amb qui tingui la paciència de llegir i procurar entendre els meus humils escrits ,fets amb tot el meu cor. Moltes gràcies per la vostra gentilesa.