Un món feliç

Un relat de: nariananthi
Avui escombraré l'habitació, l'ordenaré, m'afaitaré, posaré una rentadora i aniré a fer un vol per les hortes de Santa Eugènia de Ter mentre s'acaba el programa de la màquina. És que hi ha dies que no entenc ni papa, que se'm fa difícil veure-hi una sortida, sobretot pel tema de la feina, enguany costa tela viure dignament, i opto per ordenar, canviar de lloc les coses, doblegar roba, caminar una estona. Perquè moltes vegades sense avisar m'envaeix una forta tristor que em fa pensar que en realitat tot s'aguanta fràgilment com un castell de cartes. Vull dir que, en plan senzill, per exemple els mòbils tenen un preu assequible ja que estan fets amb abusos ambientals i laborals; o que una part important de roba que pots trobar a establiments com Zara o HM està manufacturada sota una verdadera explotació als països asiàtics; o sinó que a les terrasses dels bars en zones cèntriques també el preu el qual paguem per les consumicions depèn gràcies al fet que existeix una precarietat generalitzada permetent que un paio faci deu o més hores la jornada per mil euros, que si el lloc on despreocupadament prenem una beguda hagués de pagar un sou normal a cada un dels treballadors ens costaria la canya uns vuit euros almenys. No crec que sigui una barbaritat dir que perquè enviïs un wuats un nen de set anys ha gratat les muntanyes de la selva congolesa buscant una fotuda pedreta de coltan desesperadament, que perquè vagis vestit una família asiàtica ha malgastat l'existència entre màquines oxidades de teixits, i que per beure't una simple cervesseta a la rambla un cambrer ha de fer més voltes que un repartidor de pizzes. O sigui que els diumenges en una terrassa consultant el face i gaudint de l'entorn innocentment és una tangible penjant d'un fil primíssim. El dia que els indis vagin reclamant els drets una majoria de ciutadans no es podran pagar un pantaló, si no hi hagués nens treballant a l'Àfrica no aconseguiries comprar-te un telèfon, i si el personal d'hostaleria s'aturés de fer més acrobàcies que el Tarlà per quatre xavos miserables et seria impossible prendre't ni un cafè. Però qui mana, o sigui la pela, les grans multinacionals, les maleïdes corporacions, necessiten de les desigualtats per poder seguir venent el seu producte comercial a un preu concebible dirigit a una quantitat de gent ja calculada minuciosament amb estadístiques globals. I després de la crisi del dos mil set, quan es parlava de refundar el putu capitalisme, no ha sigut res més que encara fer més exagerada aquesta escletxa que separa la societat tan sols per a poder seguir fent negoci tenint els guanys d'abans i les mateixes vacances en aquella illa desconeguda on els desperten recitant-los un poema refregit. I és desesperant que en la mena de consciència col.lectiva que són els mitjans de comunicació no se'n parli que només per Nadal i la temporada d'estiu, o quan el Hard Rock Gomorra-Tarragona preveu generar onze mil llocs de treball entre bingos i escurabutxaques, del problema de la pobresa tan gran que anem arrossegant relacionat en viure sense haver de plorar-li a ningú. Que ja comencem a semblar-nos al que va predir l'Aldous Huxley, l'autor del llibre d'Un món feliç, el qual deia que les noves formes autoritàries del futur serien tan severes que acabariem enamorats del nostre opressor. És que què guapos són Déu del cel! Sí! Xulos! Què elegants! Quina manera de caminar! Oh! Mirin, aquest any els hi regalarem a vostès la panera, bombons de la caixa vermella!

Comentaris

  • Està bé, el relat.[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 20-07-2017 | Valoració: 8

    M'agrada el teu relat.

    És com una crítica del consumisme i del poder, dit en relats poc conectats entre ells. Crec que és una cosa ben escrita i que val la pena de llegir. Fa passar l'estona.

    Ens veiem per Relats!!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: