Un moment de fred

Un relat de: touchyourbottom
Vaig sortir quan el sol encara cremava massa, quan la majoria de gent que podia feia la migdiada suant la cansalada per més que els ventiladors i els ventalls estiguessin actius; quan les mosques ja no sabien ni a on enganxar-se, marejades per la canícula.
Vaig sortir gens cansada d'hores de platja que aplaquen i comporten somnolència. Jo no era de dormir, em sentia fresca com una rosa.
Vaig sortir sabent que, com cada vegada, tocaria estar-me al carrer esperant, esperant, esperant que els altres anessin apareguent. Sabia que no havia de cridar la Maria Teresa des de l'entrada de casa, perquè el cap de la seva mare, amb un dit sobre la boca, m'exigiria silenci des de la finestra de l'habitacle del davant i que al final encara la faria enfadar.
Calia esperar. Anava dues hores endavant, dues tòrrides hores al carrer de les Arpelles, serenitat on no avorrir-me si em centrava en l'observació. El cervell no em parava i ara de gran entenc que per això haig d'escriure tant. Estava 'enregistrant'. Somric i continuo amb aquella nena d'uns nou anys, seca, bruna, sola, que tenia moltes ganes de jugar. Quan hi fossin tots ( la Maria Teresa; la Sílvia amb la seva germana petita, la Mercè; l'Eva; en Pedro i en Javier; la Marta, a vegades amb una cosí, l'Eduard) d'una manera tàcita els organitzaria en totes les activitats: des del cuit i amagar fins a l'aventura d'atrevir-se a entrar a la casa abandonada mig tapada per herba alta entre la qual niava massa brutícia llençada sense control. La por a trobar rates era considerable. El camí estret rere uns xiprers en estat salvatge, la nostra via, feia posar la pell de gallina: no hi havia manera d'avançar, el mínim soroll ens feia escapar xisclant covardament.
Haver d'esperar, haver de matar el temps.
I va ser llavors, de cop, de forma fulminant, mentre em distreia saltant una i una altra vegada i de pressa la ridícula alçada de la vorera, que em va venir la certesa que... un dia em moriria.
Un dia em moriria.
Em vaig asseure a la vorera, petrificada.
Un dia em moriria.
Sortosament no m'hi vaig encaparrar gaire. Bé, almenys no ho recordo així. Deuria venir algú de la colleta del carrer i ja vaig estar ocupada. I agraïda, quan vaig tornar a notar la xafagor intensa d'aquell dia de les vacances escolars més llargues.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de touchyourbottom

touchyourbottom

284 Relats

131 Comentaris

83543 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
"-No m'ha conegut!
-Això és que mai t'havia vist"

"En el moment de morir estava disposada a estimar"

(del film francès 'L'hérisson', que no és un film suprem, però en vaig extreure això).