Un Mati Pluvios

Un relat de: Danielap
Un matí pluviós

Aquest matí he sortit de casa i plovia. No portava paraigua i en feia mandra tornar enrere per agafar-ho. Com de costum, anava just de temps. La plujà transforma radicalment el passatge. es podem apreciar molt més cotxes, els vianants semblen atrafegats i neguitosos, els motoristes van esquitxant a tothom. Tot i aquest panorama fa goig veure l’asfalt del carrers mullats.
Baixant per les escales del metro que donen a la meva andana, puc sentir el que estan dient per megafonia ( el servei s’hi pot endarrerir un quart d’hora per causa de la forta tempesta que esta caient). Agafar un taxí, en causaria problemes molt més greus i forts ja que arribaria molt més tard a la feina molt. Per tant no tinc més remei que assegut en un banc treure bon profit de tot allò que puc veure al meu voltant.
Una noia, porta un vestit i unes llargues mitges negres, amb els ulls clavats a terra i amb cara de molt pocs amics, porta pintada les seves ungles de morat, el pèl amb metxes platejats.
Una mica més enllà, criden tres noies d’uns quaranta d’anys s’hi trobem cridant i queixant-se sobre com a pujat la vida i més concretament els preus dels mobles, per altra banda em sembla que han fet algun comentari referent als horaris. Dedueixo que son dones de fer feines i que treballen per famílies d'un cert poder adquisitiu.
Un home petit, d'uns seixanta anys, que porta un paquet amb moltes dificultats, posa una mà a la butxaca per traure’ns el mocador i eixugar-se el cap, es queixa de la forta tempesta que hi està caient i del seu fill que justament avui li ha encomanat aquesta tasca. S’adreça a mi i jo amb els meus ulls li dono la raó.
Un jove de tan sols quinzè (anys) porta una carpeta sota el braç: Fotografies, adhesius, rock, i alguns cants anglesos de molta actualitat. S’adreça a mi per preguntar-me quina hora és i per demanar-me una cigarreta. No porto, li vaig dir i s’allunya amb cara de pocs amics.

De mica en mica s’omple l’andana. El soroll s’hi torna realment insuportable. Passa, entre les persones, un treballador del Metre, fa gestos de no saber res. És increpat pel públic. Entra, per fi, amb el refugi de la cabina de l’andana. Un altaveu dóna una informació. No s’escolta res.
I jo, senyor, sóc aquí. En Mig de la humanitat que tant estimes. Homes i dones que esperen, que sofreixen, que lluiten i que poblament no han sentit parlar massa de tu. Però tu estàs en mig d’ells. T’esbrino al darrere d’aquella noia que s’ha vestit de negre i que no sap el que cer-ca, en les dones, treballadores com tu, en l'home que ha de carregar aquell paquet sense entendre els motius, en l’adolescent que no termina d’encontrar-se a si mateix.............i en tot aquell poble que, sota terra, es troba esperant al metre aquest de matí de pluja del mes de febrer.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer