Un matí per recordar - II - L'home de pell fosca

Un relat de: Jam Malson
Abans de començar la jornada laboral, la Carla tenia el costum d'aturar-se en una cafeteria molt propera a l'hospital. Allí es trobava amb l'Olga. I era allí on esmorzava fent el primer cafè amb llet del dia. I si li venia de gust, fins i tot es regalava una petita pasta de xocolata.

La majoria de gent que s'agrupava en aquella cafeteria tenia l'hospital com a punt d'unió. Allí s'hi aplegaven tant personal que com ella començaven a funcionar de bon matí com gent fent temps abans d'anar a la visita mèdica. Altres, després de fer-hi un mos anirien a visitar algun familiar o conegut ingressat a l'hospital. I altres que, amb cara cansada, s'hi entaulaven just a la tornada d'una llarga nit de vetlla. A més a més, entre la nombrosa clientela de la cafeteria, també s'hi podien reconèixer comercials d'empreses relacionades amb el món de la sanitat que es trobaven per fer un cafè i xerrar d'una manera amigable abans d'entrar a l'arena dels despatxos i competir ferotgement.

Plena de moviment i bastant sorollosa, aquella cafeteria era com un satèl·lit de l'hospital. I va ser només entrar-hi quan va veure l'Olga, dreta al costat de la barra, fent-li senyals amb el balanceig d'una mà alçada. Que n'era de maca, l’Olga, a més a més de tenir-la com l'eficient auxiliar en qüestions de feina, també era la seva millor amiga. Només ella estava al cas de l'embolic amb el Robert. I ja l'havia sermonejada per això, per tenir una aventura amb un casat i col·lega de l'hospital.
—Bon dia!
—Bon dia, Olga.
—Que sexi que vas, no?
—M'he arreglat una miqueta.
—No t'hauràs vestit així pel Borinot?
—Olga, no comencis! Ja sé que amb el Robert no arribaré mai enlloc. Tot i així... no sé... m'omple el buit.
—Sí que te l'omple, el buit, sí!
—Olga, no siguis tan simple! Vull dir que no em sento tan sola, encara que sigui per una estona. Però tant se val, deixem-ho córrer! I no, no m'he vestit així per ell.

Mentre la Carla mirava d'atreure l'atenció del jovenet i atractiu cambrer, l'Olga mirava la Carla. La mirava amb esguard compressiu. La Carla podia ser moltes coses, però no pas una beneita. De beneita, no en tenia ni un pèl. Ben segur que s'ho passava de conya cardant amb un tros d'home com el Robert. L'adonis del Robert era un seductor de cap a peus. L'harmonia facial, el cos atlètic, l'elegància en el vestir i aquella dolça simpatia en tot moment, tot plegat el feia l'home més ben vist, per no dir desitjat, per la majoria de personal femení de l'hospital. I també per algun personal masculí. Sense anar més lluny, ella mateixa, malgrat sermonejar la Carla, no sabia pas com reaccionaria si es donés el cas que el Robert se li insinués. Tot i estar casada i gaudir d'una activitat sexual prou regular i satisfactòria amb el seu marit, i la convivència com navegar per un mar en calma, deixar-se endur per un tsunami com el Robert bé valia la rebolcada d'un dia. O de tres.

Però a ella no li passaria mai una cosa així. Els homes de la talla del Robert no anaven darrere les dones de cos rabassudet de tap de bassa, les trobaven tan interessants com un xampinyó silvestre. Aquestes aventures d'alt voltatge només les podien viure les dones amb la bellesa i la gràcia de la Carla. La coneixia des de feia anys i com més aniversaris sumava més l'afavoria la maduresa.
—Bé, vaig a preparar-ho tot —va dir l’Olga, abans de xarrupar l'última gota de cafè i deixar la petita tassa sobre el platet.
—Molt bé. Vinc ara mateix, així que acabi el cafè amb llet.

La Carla es va quedar palplantada davant la tassa de cafè amb llet, suportant les estridents riallades de l'individu que tenia just a la dreta, sens dubte un comercial. El sentia com explicava, amb pèls i senyals, la suculenta aventura sexual que havia mantingut durant uns mesos amb una irresistible i insaciable secretària d'una de les empreses per a les quals ell treballava. Una secretària amb uns atributs naturals prou espectaculars per a merèixer la categoria de Miss Univers Nua. I de tal predisposició per al sexe que la feia una dona fàcil tant d'entomar com de satisfer, segons afirmava aquell bocamoll pallús.

Entre glop i glop de cafè amb llet, la Carla el mirava de reüll i sentia ràbia i fàstic per aquell tros de quòniam amb vocació de bufó que ja de bon matí es dedicava a divertir els seus amics relatant de forma burlesca les intimitats i les postures preferides d'aquella elàstica secretària. Malauradament, però, celebrar en un lloc públic tota mena d'aventuretes sexuals, explicades de manera tan detallada i fent servir un embolcall de to burleta, era una pràctica social molt estesa entre bípedes mascles mancats de sensibilitat i vergonya.

Els repetits tocs, lleus però insistents que sobtadament va notar al braç esquerre, van rescatar la Carla de la imatge aterridora del penques de l'exmarit explicant als seus amiguets les pràctiques sexuals de quan estaven casats. De com la senyora psiquiatra li abaixava pantalons i calçotets, es ficava la cigala mig pansida entre els llavis i amb delicades xuclades l'anava convertint en una joguina plena de vida. I de com, una vegada ben dura i calenta, li demanava que continués ell mateix fent-se una palla. Llavors, ella es treia les calces i seia davant d'ell, amb les cames ben obertes. I mostrant-li la figa, amb els llavis envermellits i inflats per l'excitació, es posava a masturbar-se tot mirant com ell es sacsejava rítmicament la cigala. En aquell joc eròtic, tan sols la vista i el desig feien possible que en pocs minuts la fogosa estimulació d’ell acabés en forma de primer esquitx. Aleshores, la senyora psiquiatra, ja extremadament excitada i en veure com ell ejaculava amb tan aguda impetuositat, es lliurava al gaudi d'un sublim orgasme.

Tot d'una, alleugerida per haver recuperat la realitat i desitjant que la imatge aterridora del penques bocamoll del seu exmarit fos només un mal pensament sense cap fonament, va girar-se per saber qui li estava tustant el braç amb tanta insistència. I es va trobar amb un home de pell fosca, carregat amb una bossa de plàstic de supermercat a una mà i uns quants CDs a l'altra.

En una situació com aquella, la Carla sabia que el marge de maniobra era estret. No era pas la primera vegada que s'hi trobava. I l'experiència li deia que si un bon venedor de carrer s'adona que dubtes entre comprar o no comprar, comença a ensenyar-te coses i més coses fins que al final, per pur esgotament, acabes comprar-n'hi una.
Així doncs, quan l'home va ensenyar-li de manera automàtica el grapat de CDs que duia a la mà i va preguntar-li en castellà mal pronunciat si volia comprar-n'hi un, sense fixar-se gens en ell ni en els CDs, directament va deixar-li anar un clar i rotund: “No, gràcies”.

La fermesa d'aquella negació va durar poc més d'un parell de minuts mal comptats. Malgrat que aquell matí no estigués massa satisfeta amb la seva vida, això de vendre còpies de CDs de manera il·legal era a anys llum de distància de tenir una bona feina i una bona vida. D'això se'n deia sobreviure. Aleshores, va compadir l'home. I quan la compassió va posar-la durant unes mil·lèsimes de segon dins la pell d'aquell desconegut, una esgarrifança li va recórrer el cos.

Amb el cor estovat, va girar-se amb la intenció de comprar-li qualsevol cosa. Tant se val si després havia de llençar-ho. Però, evidentment, ell ja se n'havia anat.
Així i tot, va buscar-lo amb la mirada. Molt lentament va examinar l'espai fent una escombrada visual. I va ser en el mateix moment que el veié entaulat, prenent un cafè, quan va sorgir el dilema: I ara què havia de fer? Anar-hi directament seria un moviment d'allò més forassenyat. Tan forassenyat com quedar-se palplantada esperant que ell s'aixequés de la cadira. Sens dubte, per evitar de totes totes que algú pogués acusar-la d'alimentar el mercat il·legal, la millor opció seria ajudar-lo pagant-li el cafè.

I així que va fer l'últim glop de cafè amb llet va demanar el compte al jovenet i atractiu cambrer, fent-li la petició que també li cobrés el cafè d'aquell home de pell fosca, senyalant-lo discretament amb un dit.

Comentaris

  • Sorprenent[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 20-04-2019 | Valoració: 10

    Una prosa excel·lent i intel.ligentíssima, tenint en compte que m'he llegit el primer capítol. Pròpia de gran escriptor.



    Sergi

  • Bon relat[Ofensiu]
    Canela fina | 18-04-2019 | Valoració: 9

    Un bon relat que aconsegueix fer-te sentir espectadora de primera línia. Els cafès de primera hora sempre són interessants quan pots observar, imaginar o suposar. Una abraçada.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Jam Malson

Jam Malson

228 Relats

233 Comentaris

131126 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Un dia una amiga em va comentar que tenia una amiga que escrivia i penjava els seus escrits en un web. Aquella mateixa nit vaig entrar a relatsencatala. I després de llegir els relats d'aquesta autora, el cuquet literari se'm va bellugar més que mai.
Mesos més tard, després de pensar-ho molt, vaig decidir penjar en aquest web les històries i cabòries diverses que sempre m'han voltat pel cap i signar-les amb el pseudònim "Jam Malson".

FORÇA I ENDAVANT!

.....................................................................

SINUOSITAT

************************************
************** E ********************
**************** L*******************
****************** C ****************
******************** A **************
********************** M ************
*********************** Í ************
********************** D ************
******************* E ***************
***************** L *****************
************** A ********************
************ V **********************
*********** I ***********************
************* D *********************
*************** A *******************
****************** É ****************
******************** S **************
********************* S *************
******************** I ***************
****************** N ****************
**************** U ******************
************** Ó ********************
************* S *********************
************** C ********************
**************** O ******************
***************** M ****************
******************* E ***************
******************* L ***************
***************** D’ *****************
*************** U *******************
************** N ********************
*************** A *******************
***************** S ******************
****************** E *****************
**************** R ******************
**************** P *******************
*************** • • *******************
**************** ^ *******************
*************************************
....................................................................

PUNTS DE VISTA

Sóc la creu de la moneda,
la cara fosca de la lluna.
Sóc la negació de la mirada,
allò que ningú no vol ser.
Sóc un eclipsi de sol,
la paraula vestida de dol.
Sóc un punt i a part,
un zero a l'esquerra.
Sóc el que cerca i no troba,
el que en un vas d'aigua s'ofega.
Sóc l'esbós d'un projecte,
el traç d'un llapis sense mina.
Sóc la flama que no escalfa,
la llum que no il·lumina.
Sóc un paralític que camina,
un cec que vigila,
un mort que respira.
Sóc la nota dissonant,
l'ocell que no vola,
un peix fora de l'aigua,
l'os que ennuega la gola.
Sóc la carícia d'un eriçó,
la fiblada d'una vespa,
la guitza d'una mula,
el bes d'un escurçó.
Sóc la pols del camí,
la pedra dins la sabata.

Però sóc un cas meravellós
segons el meu psiquiatre.

.....................................................................

1 d'octubre de 2017
21 de desembre de 2017

DEMOCRÀCIA

De la malvolença
d’aquells que et voldrien muda,
et defensarem.
I amb la voluntat d’un poble
que anhela viure en llibertat,
usarem de manera ferma
el mitjà de favor més humà:
Posarem en forma de vot
el nostre desig dins una urna.

Serà aquest gest ple d’il·lusió
i, tant o més fort,
carregat de pau,
la millor de les defenses possibles.
Que per molts que en siguin
aquells que et voldrien sorda i cega,
els nostres sentits són teus.
De tu, en tindrem cura
dia i nit, any rere any.

------------------------------------------------

I MIRO I PARLO I CAMINO I ESTIMO

Ell creu ser el meu amo.
I amb arrogància i menyspreu
em diu que no em sé veure,
perquè més enllà dels seus ulls
la meva mirada és cega.
I em diu que ningú no m’escolta,
perquè més enllà de la seva llengua
el meu parlar no té sentit.
I em diu que no em sé trobar,
perquè més enllà del seu camí
el meu destí és enlloc.
I em diu que no sé estimar,
perquè més enllà del seu cor
el meu amor és estèril.

I jo miro i parlo i camino i estimo,
i tanmateix, em diu
que més enllà de la seva vida,
la meva existència no em pertany.

I m’ho diu mentre jo em revolto
contra els seus rancuniosos ulls
d’on mostra la fúria d’un sentir malsà.
I m’ho diu mentre em revolto
en contra del seu camí anorreador,
que sota la forçada uniformitat
d’una aspra pell de brau,
l’única raó és ocultar la por
de quedar-se sol.