Un matí per recordar - I - Un cop d'optimisme

Un relat de: Jam Malson
Voluntat al marge, tan bon punt la Carla es va despertar a toc vibrant de rellotge, tot un seguit d'homes van passejar-se-li per dins del cap en una desfilada sobtada. La cara espantosament seriosa de l'intransigent del seu pare va ocupar-ne el primer lloc. Just darrere, el penques amb qui havia estat casada durant disset anys i de qui ara estava divorciada. El següent en desfilar va ser l'estimat fruit d'aquells disset anys de vida matrimonial, l'adolescent que sense donar gaires explicacions havia decidit viure amb el penques del seu pare. I després d'un seguici d'homenets de qui només en recordava la superficialitat i la brevetat, finalment va fer presència en Robert Ferrer, un col·lega de la feina, casat i dotze anys més jove, amb qui tenia una discreta relació sexual.

Per una banda, se li va fer estrany que aquell matí i de manera autònoma el seu cervellet es posés a remoure vivències per les quals més valia no encaparrar-s'hi massa. Però per altra banda, la tensió emocional que havia anat acumulant en els darrers mesos la feia mossegar-se les genives.
I no havent-n'hi prou amb l'enrenou mental d'aquell despertar, la senyora massa encefàlica semblava sentir-se incòmoda en el receptacle on sempre havia estat allotjada i protestava amb doloroses punxades.

La Carla va obrir els ulls, va desempallegar-se del llençol amb la força d'una ventada i va saltar del llit decidida a fer callar el seu estimat òrgan pensant.
I mentre es prenia la pastilla, va imaginar-se arrossegant l'ànima per un d'aquells dies llargs i feixucs de passar. Dies on tot esdevenia terreny d'ombres, ben lluny de les cinquanta d'en Grey. Dies on, fins i tot, dubtava si havia fet bé escollint la psiquiatria com a professió. Potser la jardineria hagués estat una elecció més bona. Exterminar una plaga de pugó verd sempre li havia semblat més fàcil que no pas intentar apaivagar els deliris d'una ment psicòtica.

Tanmateix, sempre que es qüestionava la seva professió, sempre acabava amb la sensació d'haver fet tard per canviar-la. I malgrat tot, poc podia queixar-se de la seva carrera a l'hospital. No havia estat gens fàcil, però amb esforç havia aconseguit ascendir a responsable en l'aplicació de noves teràpies.

De fet, ara que ho pensava, res no havia estat fàcil a la seva vida, gens fàcil. En aquell moment, però, després de tants i tants anys d'esforços, en quina situació personal es trobava? Divorciada i sola. I per embolicar la troca, uns mesos enrere, fugint de la crua solitud, havia iniciat aquella turbulenta història de fugaços moments carnals amb en Robert Ferrer. Sens dubte, amb quaranta-set anys es comportava com mai abans, com una ximpleta rematada.

Dos minuts sota el tebi plugim de la dutxa, més l'efecte sedant de la pastilla, van ser suficients per sentir com el cos se li relaxava. Amb el cap cot i els ulls clucs, els braços caiguts i les cames separades, deixava que el líquid element li caigués sobre el clatell. I al mateix temps que els maldecaps li anaven fugint del cervell, la imaginació n'omplia l'espai creant una figura masculina el potent sexe de la qual es va anar fent més real a mesura que el desig afavoria que la pell en reclamés les seves primeres carícies.

Sota la força d'aquella crida, l'home de rostre indefinit va fer lliscar suaument les mans ensabonades pels seductors malucs de la Carla, ascendint lentament pel ventre fins a prémer-li els pits alhora que li besava l'espatlla i amb sensuals refrecs li encenia les natges amb el rull de carn tumescent.
Les ganes de sentir aquella enravenada vara entre les natges van fer que la Carla es repengés a la paret amb un mà i alcés el cul, inclinant l'esquena amb el pendent just per afavorir que l'aigua juganera s'escolés regatera avall i li acariciés la xona.

Ja sufocada per les líquides carícies, un corrent de plaer li va recórrer el cos quan van arribar els pessics, primer a un mugró i després a l'altre. A l'instant les sensibles protuberàncies es van posar com pedretes de color granat.

No era ella mateixa, sinó les mans d'aquell desconegut les que sentia per tot el cos, movent-se en un constant i excitant massatge. Li premien els pits i les natges. Li acariciaven les cuixes i l'entrecuix. I ara notava els seus dits en els llavis més íntims, com els separava amb delicadesa i com s'entretenien a l'entrant de la sucosa beina. I com instants després ja era l'encès botonet el que vibrava amanyagat amb plaents moviments circulars.

Molla per fora i per dins, i amb el cos flonjo com el pa de pessic, va acollir l'ardent sexe en el moment que l'home sense rostre definit va obrir-se pas i d'una sola envestida va penetrar-la des de darrere. I mentre ella es desfeia en un profund sospir en sentir com aquella brasa carnosa se li enfonsava en el cos, la pelvis d'ell va començar a colpejar-li les natges en cadenciós balanceig. Vaivé que disminuïa o accelerava amb cada endinsada. Fins que una vegada trobat el ritme favorable, en poc més d'un parell de minuts d'excitant bellugueig, la Carla va arribar al punt culminant de l'acte alliberador. L'explosiva intensitat del clímax va afeblir-li les cames obligant-la a agenollar-se. I alhora que els espasmes d'èxtasi li sacsejaven el cos sota el tebi plugim, la ment va quedar-li totalment en blanc. L'estat de calma va ser absolut.
Instants després, just quan ella i la consciència van retrobar-se, l'home de rostre indefinit s'esvaní.

Nua davant del mirall del bany, la Carla va fer-se una patètica mitja rialla en pensar com era possible que tenint el Robert com tenia, amb qui podia cardar cada dia fins a l'extenuació, preferís el sexe d'un home sense rostre sorgit dels febrils desitjos d'una ment més pròpia d'adolescent sufocada que no pas d'adulta amb una mica de seny.

Darrerament, no eren pas poques les vegades que havia pensat que amb el fracàs de l'amor, el sexe havia esdevingut una mena de refugi. I de la mateixa manera que hi havia qui s'amagava darrere les drogues, ella cardava amb el Robert o s'ho feia amb la imaginació. Tot per obtenir aquell plaent curtcircuit que la desconnectava de la realitat durant un instant.

Al capdavall, potser era aquest el preu que havia de pagar per haver estat tan egoista. Les expectatives que havia posat en l'amor havien estat sempre tan altes que fins i tot abans de sentir-ne néixer qualsevol petita guspira, ja li estava exigint la felicitat. I sí, de veritable felicitat, dos anys a tot estirar? Després, tot anava cremant-se a poc a poc i al final només hi quedava un cor carbonitzat i uns quants records convertits en cendra. I així, una ensopegada rere una altra. No era gens estrany, doncs, que la forta frustració personal que ara sentia arrossegués el dubte de la seva professionalitat com a psiquiatra. Com dimonis podia ajudar als seus pacients si era incapaç d'ajudar-se a ella mateixa?

En aquell moment, com en tots els altres moments en els que s'havia fet aquesta mateixa pregunta, l'aigua del riu baixava amb massa força com per posar-se a nedar a contracorrent. L'hospital l'esperava. No tenia temps per buscar respostes. No s'ho podia permetre. Ara, així com en tots els altres moments en els que s'havia fet aquesta mateixa pregunta, el que realment volia era desempallegar-se del garbuix mental.

I ho va fer. Va obligar-se a pensar en positiu i va recordar una estrofa d'una cançó d'en Serrat: “Hoy puede ser un gran día impossible de recuperar, un ejemplar único, no lo dejes escapar”. I així havia de ser. Malgrat que l’inici no hagués estat el millor, aquell dia bé podia ser un gran dia.

Impulsada pel cop d'optimisme, va escollir vestir-se de cel, de blau cel: La pell íntima, amb un preciós conjunt de sostenidor balconette i calcetes. I la part visible, amb una delícia de vestidet estiuenc amb escot creuat. Es va recollir els cabells de manera informal, entre pentinat despentinat i embolic desenfadat. Va embellir-se els peus amb elegants i còmodes espardenyes eivissenques. I va emmarcar-ho tot amb unes ulleres de sol i una bossa de mà.

I amb les mans aferrades al volant del cotxe, com si fos l'instrument amb el qual dirigir la seva vida, va sortir a l'encontre del gran dia.

Comentaris

  • Engegant[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 20-04-2019 | Valoració: 10

    Una bona cullerada de dolçor per embarcar-se positivament cap a, després d'una bona reflexió, doncs això que dius, un nou dia.


    Sergi

  • Curtcircuit[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 08-03-2019 | Valoració: 10

    Doncs sí, un curtcircuit sensorial per continuar endavant. Davant el fracàs sentimental, una bona descàrrega d'electricitat. Un relat magnífic, molt ben descrit, que fa pensar. Una abraçada.

    Aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Jam Malson

Jam Malson

235 Relats

256 Comentaris

134919 Lectures

Valoració de l'autor: 9.71

Biografia:
Un dia una amiga em va comentar que tenia una amiga que escrivia i penjava els seus escrits en un web. Aquella mateixa nit vaig entrar a relatsencatala. I després de llegir els relats d'aquesta autora, el cuquet literari se'm va bellugar més que mai.
Mesos més tard, després de pensar-ho molt, vaig decidir penjar en aquest web les històries i cabòries diverses que sempre m'han voltat pel cap i signar-les amb el pseudònim "Jam Malson".

FORÇA I ENDAVANT!

.....................................................................

SINUOSITAT

************************************
************** E ********************
**************** L*******************
****************** C ****************
******************** A **************
********************** M ************
*********************** Í ************
********************** D ************
******************* E ***************
***************** L *****************
************** A ********************
************ V **********************
*********** I ***********************
************* D *********************
*************** A *******************
****************** É ****************
******************** S **************
********************* S *************
******************** I ***************
****************** N ****************
**************** U ******************
************** Ó ********************
************* S *********************
************** C ********************
**************** O ******************
***************** M ****************
******************* E ***************
******************* L ***************
***************** D’ *****************
*************** U *******************
************** N ********************
*************** A *******************
***************** S ******************
****************** E *****************
**************** R ******************
**************** P *******************
*************** • • *******************
**************** ^ *******************
*************************************
....................................................................

PUNTS DE VISTA

Sóc la creu de la moneda,
la cara fosca de la lluna.
Sóc la negació de la mirada,
allò que ningú no vol ser.
Sóc un eclipsi de sol,
la paraula vestida de dol.
Sóc un punt i a part,
un zero a l'esquerra.
Sóc el que cerca i no troba,
el que en un vas d'aigua s'ofega.
Sóc l'esbós d'un projecte,
el traç d'un llapis sense mina.
Sóc la flama que no escalfa,
la llum que no il·lumina.
Sóc un paralític que camina,
un cec que vigila,
un mort que respira.
Sóc la nota dissonant,
l'ocell que no vola,
un peix fora de l'aigua,
l'os que ennuega la gola.
Sóc la carícia d'un eriçó,
la fiblada d'una vespa,
la guitza d'una mula,
el bes d'un escurçó.
Sóc la pols del camí,
la pedra dins la sabata.

Però sóc un cas meravellós
segons el meu psiquiatre.

.....................................................................

1 d'octubre de 2017
21 de desembre de 2017

DEMOCRÀCIA

De la malvolença
d’aquells que et voldrien muda,
et defensarem.
I amb la voluntat d’un poble
que anhela viure en llibertat,
usarem de manera ferma
el mitjà de favor més humà:
Posarem en forma de vot
el nostre desig dins una urna.

Serà aquest gest ple d’il·lusió
i, tant o més fort,
carregat de pau,
la millor de les defenses possibles.
Que per molts que en siguin
aquells que et voldrien sorda i cega,
els nostres sentits són teus.
De tu, en tindrem cura
dia i nit, any rere any.

------------------------------------------------

I MIRO I PARLO I CAMINO I ESTIMO

Ell creu ser el meu amo.
I amb arrogància i menyspreu
em diu que no em sé veure,
perquè més enllà dels seus ulls
la meva mirada és cega.
I em diu que ningú no m’escolta,
perquè més enllà de la seva llengua
el meu parlar no té sentit.
I em diu que no em sé trobar,
perquè més enllà del seu camí
el meu destí és enlloc.
I em diu que no sé estimar,
perquè més enllà del seu cor
el meu amor és estèril.

I jo miro i parlo i camino i estimo,
i tanmateix, em diu
que més enllà de la seva vida,
la meva existència no em pertany.

I m’ho diu mentre jo em revolto
contra els seus rancuniosos ulls
d’on mostra la fúria d’un sentir malsà.
I m’ho diu mentre em revolto
en contra del seu camí anorreador,
que sota la forçada uniformitat
d’una aspra pell de brau,
l’única raó és ocultar la por
de quedar-se sol.