UN MATI DE QUARESMA

El vent remou les fulles i vincle els arbres centenaris, les fulles donen voltes per damunt la teulada de teules de color marron. La casa isolada i no gaire gran esta a recer del vent del nord i de cara a la sortida de sol. Es dia de Quaresma, no se perquè el vent sol ser sinònim de Quaresma en aquesta apartada Vall dels Pirineus. A dins la casa se sent el vent que rebufa en les finestres que no ajusten prou. En alguna d’elles inclús i ha algun vidre trencat. Tot te aspecte abandonat i caduc. La pobresa es pot sentir com una flaire en l’aire . La llar de foc negra de sutge i cremen un parell de tions no gaire grans. Com que fa vent l’estança esta plena de fum i
es te de tindre la porta oberta. Al costat hi ha una cuina no gaire gran . Es pot veure un plater ple de plats rústics i alguna olla de color negre, que de segur deu el seu color a les moltes hores passades als clemàstecs per coure alguna patata o inclús alguna escudella. Un gat de color negre i blanc fa migdiada quasi a tocar les brases damunt d’una de les pedres de la llar de foc. A part de tot això no es veu cap mes anima vivent. Un rellotge de paret toca les hores ,onze campanades tristes, les onze del mati.
Sembla que tot s’hagi aturat, sols el remor del vent. De cop i volta se sent el lladruc de un gos i es pot sentir com puja per l’escala una persona. Va vestida de negra , es alta prima amb el cabell blanc completament esbullat. No deu tenir mes de cinquanta anys mes el seu rostre esta ple de multitud d’arrugues que li donen a la seva fisonomia mes anys dels que realment te. Es treu un gran mocador que embolcalla i el deixa sobre la taula del racó, junt a un porró de vi negre. Atia el foc i amb un manxo fa que els tions tornin a cremar, aparta el gat de la pedra i penja una olla negra al foc. Se sent flaire de col amb patates. Remou el menjar amb un gran cullerot de fusta.
Quan toquen les dotze se sent pujar feixugament les escales i entra un home amb una gorra de color gris. L’home acosta les seves mans aspres al foc i pregunta.
- Maria , ha sigut nen o nena el fill del Pasqual ?

- Era noi Manel , mes ha mort al poc de alenar, no he pogut fer res, es veu soc mala llevadora o la desgracia ens persegueix, sort que la mare es jove i esta viva.
En Manel li marxa tota la gana i a la gola se li fa com un nus. Dos nadons morts, a veure si a la Maria li passa com a la pobre Teresa que varen penjar per bruixa, Aquest maleït i rònec poble a les remeieres que no saben guarir i no saben ajudar a venir fills vius al mon aviat ho tenen arreglat. A la forca per bruixes, i una llàgrima li cau pel seu rostre mal afaitat que la Maria mira i es diu que sap el que pensa el seu home. Més per viure aquesta miserable vida tant li fa estar viva com morta. I amb un sospir treu l’olla del foc i pensa, amb l’infanto mort ella no ha cobrat ni una sola moneda, això tampoc ho dirà al seu home. Maleida Quaresma.
de moment sols ens porta mort.-