Un matí de diumenge

En Jordi, s'havia despertat tot xop, mullat, neguitós, amb una sensació extranya. Se sentia com ja fa molts anys en la seva primera nit a Cuba, amb aquella xafogor tant característica de les nits tropicals.

Però no era el cas.

La nit en realitat havia estat freda, molt freda, de fet al llevar-se va veure que una fina capa blanca ho cobria tot.

Era gairebé, com si una mantellina de seda s'haguès dipositat, amb tota cura, damunt d'aquells camps de la plana que podia contemplar des del finestrall de la seva habitació.

No en coneixia els motius exactes, però va pensar que potser aquell era un senyal. Que li estava succeint?, a ell? l'empresari més important de tota la comarca, si més no així el describien sempre en els diferents articles de premsa apareguts en l'última dècada. Ho tenia tot i més. Una casa magnífica a quatre vents al damunt d'aquell petit turó, rodejada de jardí. Amb pista de paddle i piscina orientades a nord i sud respectivament. El gimnàs en el soterrani, on no hi mancaven les últimes novetats en maquinària per a fitness. Dos cotxes, un esportiu de color roig amb sostre practicable i el tot terreny enorme, negre amb el que li agradava de moure's per tot arreu. I així podríem seguir describint força estona cadascuna de les pertinènces que havia anat acumul·lant amb els guanys del seu pròsper negoci i dels que justament havia passat comptes fa quatre dies amb el senyor notari.

Però en realitat se seguia sentia buit, com si alguna cosa li manqués.

Al vespre, en arribar a casa nomès en Duke l'esperava. Ell li demostrava tot l'afecte i admiració que precisava. Sense paraules, era capaç d'extreure-li aquell somriure que s'havia negat, a ell mateix, cada jornada. Potser havia arribat l'hora de canviar la manera de prendre's les qüestions diàries, totes.

I aquell matí de diumenge, mentre esmorzava i assaboria cada glop del cafè que contenia la tassa que premia amb les mans, un pimer raig de sol s'escolà justament fins allà mateix on era ell. I va somriure de bon matí.

Va tenir clar que eren justament aquelles petites coses les que el feien realment feliç. No s'ho va pensar dos cops. Li va fer un xiulet a en Duke i aquest, tot d'una va aixecar les orelles gairebé al mateix temps que sortia cofoi en direcció a en Jordi.

Van sortir a fer un passeig plegats, un llarg passeig. I en Jordi va saber gaudir d'aquell petit plaer que se li oferia avui. Un dia radiant, encara fred, però amb un magnífic cel blau amb quatre pinzellades de núvols acaronats pel vent.

Demà dilluns no anirà a treballar, de ben segur podran passar sense ell.

Avui ha rebut un regal preciós, un regal de llum.

La llum de la seva nova vida.