Un mar, dues barques.

Un mar, dues barques…




El mateix camí pot
tenir més d'una drecera.
De vegades hi ha núvols
i no tenim pluja.
I quan quedem xops
sense cap paraula amb el cel.
Avui el camí tanca la porta
amb clau de fins ara...


La rosa és bonica perquè té espines,
però quan les espines ens fan
ferida, se'ns queden ben clavades.
L'amor sempre parla
amb el seu llenguatge,
i de vegades no l'entenem
o accentuem malament.
Tots tenim la nostra
pròpia gramàtica.


La convivència de vegades
s'esquerda i entra el
vent fred del nord.
Potser la vida és això,
pel mateix que hi ha
primaveres i tardors,
hiverns i estius.
De vegades tenim
fred de sentiments.


Dona i home
mirem els núvols
de manera diferent,
i el sol i la lluna,
i ens mullem de diferent pluja.
Abans no s'aixequi un mur
que no ens deixi
mirar-nos a la cara,
val més dir fins ara...
Els records són records
però no fan una unió.
Avui empreneu un camí
segurament sense retorn.
Un camí endavant.
Tot és passatger,
les dreceres també.
En el fons potser és
que mai no assumim
ni acabem d'entendre
la caducitat de tot,
la nostra també.


Vivim el crit de néixer,
però la ferida de viure
també caduca.
Vida, quatre lletres,
viure, ja en té una més,
i potser és aquesta una més
la que sempre està en equilibri.


Trobarem a faltar el teu somriure,
i el fidel només serà una quimera.
Avui una mà diu
adéu a una altre mà.
S'estripa el poema entre dos cors,
queda inacabat, sense escriure.
Que la soledat no abrigui
els vostres interiors.
El sol es pondrà
en dos turons diferents.
El calendari de la
mútua convivència,
s'atura aquí, potser
només en quedarà
el clau a la paret.


Avui no remareu a dos.
Els mars seran diferents,
el far us ha dut
a diferents ports.
Segurament que demà...
girareu els ulls enrere amb enyor.
Però el passat, passat està.
I com deia la meva àvia:
Déu nos en guard
d'una ja està fet...
De tota manera teniu
la serenitat i la maduresa
d'assumir la fi del camí.
En algun lloc quedaran
les roses de sant Jordi,
amb espines i tot.
Avui la flama de
dos focs s'apaga.
Ara el foc tindrà dues flames...
Avui el vent duu silenci.
La paraula és una reflexió interior.


Un mar, dues barques...
El temps s'ha engendrat
en dos rellotges diferents.
L'amor no es pot encadenar,
estimar tampoc.
Estimar a dos no té sinònim.
El verb no conjuga en present,
avui tot és passat.
Avui l'horitzó s'ha partit en dos.
Si demà plou veureu la pluja
des de darrera els vidres,
però en finestres diferents.
La sort és que cada dia surt el sol.
Cada dia neix un nou dia.


El somriure queda desert, orfe.
L'alegria és una flor que s'ha marcit,
però tornarà a florir.
De vegades el somni
desperta als ulls de la realitat,
i nosaltres mateixos
no ens podem enganyar.
A cada taula només un plat,
una sola copa i el pa
amb gust a ressec.
Avui dos cors queden sense brindis...
Els llavis cantaran mots
en silenci o en veu baixa.
Al cementiri de les paraules
hi ha paraules mortes,
paraules amb vida,
i també n'hi ha que
no s'han dit mai.
Al cementiri de les paraules,
paraules mortes d'un poema.
Però avui el vostre poema
és més viu que mai,
només que el vostre poema de viure
està escrit en dues pagines diferents.
Les llàgrimes de felicitat
mantindran vius el s vostres cors,
malgrat que avui siguin de soledat.
Adreces passatgeres en el
vostre destí de viure...


No us dic adéu ni arreveure,
dic fins ara...

onatge, un dia de febrer que el cel es va apagar.