Un mal pensament

Un relat de: eumolp
Sempre havia sentit dir que a fregar de la mort, la vida et passava per davant dels ulls com en un seguit de flaixos. Doncs res, ara estic en condicions d’afirmar que no hi ha mentida més grossa. Puc donar testimoni que en els pocs segons que vaig trigar a petar contra el terra, ni flaixos ni hòsties. Ara, això sí, dues aportacions sí que puc fer. La primera, que l’obsessió que em va empènyer a saltar per la finestra es va estar fotent de mi durant tot el trajecte fins a la vorera; la segona, que un dels pilars de la meva existència, el convenciment que després de la mort res de res, doncs bona nit i tapa’t; vaja, que el meu materialisme reconsagrat havia fet llufa.

Encara no s’havien eixugat els esquitxos de sang i de cervell, ni emmudit els esgarips de la portera que estava escombrant la vorera (malaguanyada feina), que se’m va perfilar al davant un paio que es va identificar com el Secretari Segon del Negociat de Traspassos Traumàtics (SSNTT). I em va lliurar una citació: estava convocat a una entrevista amb el Secretari Primer dintre de les setanta-dues hores posteriors a la inhumació/incineració.

Si he de dir la veritat, reduït a cendra, em vaig sentir temptat de fer l’orni i d’ignorar la convocatòria. La meva nul•la simpatia per qualsevol mena de burocràcia m’aconsellava de no sortir de les parets llises de l’urna, tan repolides i acollidores, per anar a trobar algú amb el nom tan bufat de Secretari Primer del Negociat de Traspassos Traumàtics (SPNTT). Malauradament, empès per aquell punt de tafaneria que ja en vida m’havia costat més d’un disgust, no em vaig saber estar de comparèixer davant de l’ínclit personatge.

Quan m’hi vaig encarar em vaig quedar de pasta de moniato: per comptes del funcionari estirat i pulcre que m’esperava trobar, em vaig topar amb un homenet arronsat i malgirbat que a penes si arribava a treure el nas per damunt del caramull de papers que inundaven la seva taula. Els remenava amb neguit compulsiu mentre remugava una lletania inintel•ligible i tot això sense concedir-me la més mínima atenció. Em vaig escurar el coll per cridar el seu interès i, de cop i volta, es va quedar immòbil i em va mirar de fit a fit.

-A veure, vós, què voleu?
-Això vostè, senyor Primer Secretari. Jo sóc el convocat, vostès sabran.
-Ah, vaja, un espavilat. Bé, bé... Nom?
-Pere Pons.
-Traspàs?
-Vint de maig.
-Motiu?
-Una obsessió i un mal pensament.
-Com?
-Això, un mal pensament que se’m va ficar a la closca i em va empènyer a saltar per la finestra.
-Ja...
-Doncs això.
-Bé, bé...
-D’acord, fins aquí entesos. I ara què hem de fer?
-Ja em dispensareu, estava rumiant. De les raons que havia sentit fins ara, la del mal pensament s’emporta la palma. Estic mirant de trobar-vos una penitència a l’alçada. Ja comprendreu que fins que no hàgiu fet una mínima purga del vostre gest poca-solta no podem facturar-vos al Negociat d’Ubicació Selectiva (NUS).
-I l’hauré de desfer?
-Com?
-Res, que no tinc ungles.
-Deixem-ho estar. Torneu a la pols i ja us farem saber el què quan sigui l’hora.

A l’urna les hores s’escolen a poc a poc i, ja m’ho perdonareu, però al cap de dies m’hi sentia encofurnat i no m’arribava cap notícia de l’NTT. Començava a estar mosca, la veritat. Estava per presentar-m’hi sense citació quan vaig sentir que algú remenava l’urna. “Per fi, em vaig dir, ja és hora que sortim de dubtes”.

En mala hora m’havia fet il•lusions. Qui remenava l’urna era un ratot afamat que vist el nul tiberi que li oferia el columbari no s’estava de destapar les urnes per veure si pescava algun mos. Valent-me dels avantatges que em donava la meva condició de DEUP (Difunt en Espera d’Ubicació Perpètua) vaig insuflar al magí del múrid l’adreça del sector de nínxols on, amb una mica d’esforç i si l’olfacte no el traïa, podria treure el ventre de pena.

A penes retornat a la letargia a què m’estava avesant, em vaig sentir reclamat per l’homenet de l’NTT i em vaig presentar al seu despatx ple de bona disposició i millors intencions per encarar qualsevol penitència que m’assignés.

El vaig trobar com l’havia deixat: sepultat (ja em perdonaran) per una estiba de papers, passant el rosari i, això era nou, gratant-se la closca on apuntava una mena de constel•lació de crostetes que feia una certa angúnia.

-Què, rumiant la mostra? –vaig gosar engaltar-li.
-Quina mostra?
-Bé. És una manera de dir...
-Doncs ni mostra ni hòsties! Ja n’estic fins al capdamunt de dalt de tot de fantasmes com vós. Us penseu qui sap què i no respecteu ni la llei ni les ordenances. Per això tot va de cap per avall, sense ordre ni concert.
-Hombre...
-Ni hombre ni qué niño muerto! Anem per feina. Aquí teniu la sentència que us pertoca. -Em va allargar un sobre de color de gos com fuig, això sí, embellit per una cal•ligrafia refistolada i degudament lacrat.- Us l’endueu, la llegiu amb cura i seguiu fil per randa les instruccions. I ara aire que vol dir vent!

No vaig poder esperar a ser a l’urna per esquinçar el sobre. A peu de columbari, aprofitant que a aquella hora no portaven nous estadants ni hi havia vídues ploraneres o celebradores, vaig llegir-me d’una tirada el document.

La veritat és que em vaig sentir decebut. Fins que no es fes càrrec de mi el NUS, havia de tornar a viure i fer mans i mànigues per finar de mort natural, com pertocava al que representava que era una segona oportunitat. La veritat, aquesta sentència feia tuf de pel•lícula dels anys cinquanta. L’únic que semblava acceptable és que em deixaven triar el cos per reencarnar-me. Només em calia traslladar-me al Centre de Retorn i estar atent a les morts accidentals per ocupar el cos d’un difunt encara no certificat per tornar al món de mones que m’havia semblat que era tan fàcil d’abandonar.

No em va costar massa de triar. Vaig veure l’home que caminava per la carretera amb la corretja del gos a la mà dreta i un diari plegat curosament a l’esquerra. Passejava sense presses per una petita carretera vorejada d’arbres, aliè del tot al cotxe que estava apunt de tombar el revolt i fer-lo saltar pels aires.

-Vull aquest!

I ja em van fer cas, ja. Però a la meva vida sempre hi ha d’haver alguna cosa que no giri rodó. O d’on us penseu que van néixer l’obsessió i el mal pensament que ho van començar tot? A veure si no què me’n dieu de l’èxit de l’empresa: ja fa deu dies que sóc a la gossera voltat de cans pollosos i agressius, esperant si et plau per força que algú em vulgui adoptar.

Enyoro l’urna, com hi ha món!



Comentaris

  • negre?[Ofensiu]
    eumolp | 28-07-2020

    Com el fum d'estampa.

  • humor negre?[Ofensiu]
    Atlantis | 27-07-2020

    Molt ben explicat i amb un vocabulari molt acurat, un relat d'humor negre i de crítica a la burocràcia, que m'ha fet somriure aquest matí de calor.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de eumolp

eumolp

44 Relats

49 Comentaris

36554 Lectures

Valoració de l'autor: 9.59

Biografia:
jonais@gmail.com
...i si t'empeny la tafaneria (altrament dita sana curiositat): eumolp.blogspot.com