"Un mal dia"

L'Albert és una persona com una altra, cada dia surt de casa per anar a treballar, viu a Sabadell i cada dia ha d'anar i tornar de Barcelona per anar a la feina. És solter, té 32 anys i viu sol des dels 21. El sou no és una meravella, la veritat que cobra molt menys del que hauria de ser tenint en compte les seves responsabilitats. No està massa content en aquest aspecte, però la feina li agrada molt i per això va aguantant. És professor de matemàtiques en un Institut privat. El pis on viu és de lloguer, i no és gens barat tampoc però prefereix viure sol que tornar a casa dels pares, només per no aguantar-los dia a dia sentint allò de "havies d'haver estudiat medicina o dret com et dèiem, no faràs mai res així" o allò altra de "quan et centraràs i formaràs una família". Els estima molt però no podria viure amb aquest assetjament moral cada dia. Parella? No, tampoc en té, de fet fa poc que s'ha acabat una relació que tenia amb una noia des de feia un any i mig, però clar no és agradable tornar a casa i trobar-te la persona que estimes al llit amb un altre. Tot i això és una persona optimista, amb ganes de viure. Sempre té un somriure a la cara i sempre et saluda si et veu pel carrer. Vaja com es diu habitualment "un bon jan".
Avui és divendres i per fi s'acaba una setmana molt dura per l'Albert, està força cremat, estressat i té ganes d'acabar la jornada i arribi per fi el cap de setmana. Es lleva a dos quarts de set del matí, té classe a les nou, però s'ha de comptar amb el trànsit. A més vol esmorzar amb tranquil·litat. El fet de ser l'últim dia de la setmana laboral fa que tot i està cansat i estressat, tingui com sempre un somriure d'orella a orella. Posa la ràdio per posar-se al dia de l'actualitat i el primer que escolta és a un polític de la dreta més rància atacant als catalans, això ja el posa de mala llet, decideix posar música i posa un cd que va comprar el dissabte passat, un recopilatori de Depeche Mode. La música el posa de bon humor novament, però quan està a punt d'entrar a la dutxa, el reproductor de cd es para, torna a l'habitació i sent una mica de pudor a cremat, ràpidament el desconnecta, torna a provar d'engegar-lo, però no funciona, això el posa de mal humor i torna a posar la ràdio. Entra a la dutxa, això el relaxa, però de cop comença a sortir aigua molt freda, encara té xampú al cap, ràpidament se'l treu i tanca l'aigua, s'asseca, es vesteix i va a veure què passa amb l'escalfador. Vaja, s'ha espatllat el programador. Comença a pensar que no és un bon dia. Però amb l'esmorzar relativitza el que l'hi ha passat, tot i que potser ha perdut un cd que li agradava molt i que la reparació de l'escalfador valdrà força diners.
És un dia plujós, surt al carrer amb el paraigües, el cotxe el té a l'altra banda del carrer, just quan es disposa a travessar el carrer, passa un cotxe ràpid que li llença aigua al damunt, l'Albert deixa anar uns quants renecs però el cotxe ja és lluny. Entra al cotxe, està xop, però no té temps de canviar-se. Entra a la Gran Via de Sabadell, es dirigeix a l'autopista C-58 per anar cap a Barcelona. Hi ha molt de trànsit, més complicacions de les habituals, la pluja agreuja la circulació. L'entrada de l'autopista està col·lapsada, avancen molt a poc a poc, per fir arriba el moment d'incorporar-se, però ningú el deixa passar, encara queda una hora per començar la classe, però ja veu que arribarà tard. Comença a enfadar-se, ningú li cedeix el pas, es mira els altres conductors amb cara de pocs amics. Finalment una dona el deixa passar, però segueix avançant poc a poc, posa la ràdio a veure si diuen què passa, vaja un accident, sembla que greu. Es desespera, l'estrés de la setmana més el mal començament de dia s'acumula. Està enfadat molt enfadat, es mira als altres conductors, veu que tenen banyes i fan cara de mala llet, en tots els cotxes veu figures semblants, es mira al mirall i també té dos banyes, no les que li va posar la seva ex, sinó banyes de dimoni, la pell ben vermella, els ulls vermells, però no s'espanta, està massa enfadat per espantar-se. De cop un cotxe del costat es posa davant seu sense posar l'intermitent i quasi tenen una topada, l'Albert deixa anar tot de renecs i gesticula amb ira, el conductor del davant sembla que fa el mateix, també té banyes. Finalment arriba a l'alçada de l'accident, veu tres ambulàncies i força policia i veu el que semblen tres cossos coberts amb una manta, l'Albert sense pensar diu : " ja es podien haver matat en algun altre lloc i en un altre dia!".
Finalment arriba a l'Institut un quart d'hora tard, no és massa tot i el merder. Però segueix enfadat, es creua amb la Mireia, la professora d'història i li pregunta què li ha passat, però l'Albert segueix endavant sense dir res i amb cara de pocs amics, sembla que de tanta ira que porta a dins ni l'ha vist. Entra a la classe i veu vint dimonis rient i xerrant a la classe, es giren i un dels dimonis exclama: "mireu ja arriba el barrufet rondinaire!". Tots riuen, (a l'Institut els alumnes l'anomenen barrufet, però segons el dia li posen un adjectiu), l'Albert s'atura i se'ls mira, de cop els dimonis, (els alumnes), callen. Bé no tots, el graciós torna a dir una altra gracieta per fer riure, però ningú riu. L'albert s'apropa a la taula del dimoni graciós, sembla que els ulls estiguin a punt d'explotar, deixa caure les seves coses al terra, agafa la taula i la llença contra la pissarra, els dimonis surten corrents i cridant de la classe, l'Albert no pot parar, segueix estampant taules i cadires contra la pissarra, té un atac d'ira, de cop para, es mira les mans, té urpes. Surt de la classe, tot el passadís plè d'alumnes i professors que han sentit tot el merder, ningú diu res, l'Albert es dirigeix cap a la sortida amb una pota d'una taula que li ha quedat a la mà, encara plou, però surt sense paraigües decidit cap al pàrquing de l'escola, al darrera el segueixen la Mireia, el director de l'escola i tots els alumnes i professors de l'escola. El director, en Ramon, el crida, però ell segueix endavant, no sent absolutament res, està enfadat, cremat, no pot més. Arriba on és el seu cotxe i amb la pota de la taula el comença a destrossar, en aquell moment arriben els de seguretat, però l'Albert ja no és l'Albert, és un dimoni i no el poden controlar. Ha deixat el cotxe ben destrossat, surt de l'Institut i es dirigeix cap al Port, al darrera tots els alumnes i professors, mentre el segueixen el director truca a la policia. L'Albert es posa al mig del carrer provocant frenades dels cotxes, algun surt renegant però veient la cara del "dimoni" torna a entrar al cotxe. De seguida arriba la policia municipal, intenten parlar amb ell, però no fa cas, no gosen reduïr-lo per por que faci alguna bestiesa, es posen al seu costat, la comitiva del darrera ja no només és gent de l'escola, sinó que també el segueixen la policia i vianants tafaners, ningú sap que passa però tothom el segueix. L'Albert dona cops amb la pota de la taula a qualsevol cosa que es troba per davant, cap persona, o dimonis com ell veu. De seguida s'hi incorpora la premsa a la comitiva, la ira de l'Albert s'ha convertit en un espectacle, hi ha gent que fins i tot l'anima sense saber que li passa.
Finalment arriba al Moll de la Fusta, s'atura just davant del mar, la comitiva també s'atura a uns metres d'ell. L'Albert es gira, se'ls mira i els diu: "no sabia que l'infern existia fins avui, no sabia que jo mateix era un dimoni, que tots els que esteu aquí també ho sou, que tothom ho és. No m'agrada l'infern i me'n vaig". De cop es deixa caure enrere cap al mar.
L'Albert s'ha despertat, és en una habitació tota blanca, no hi ha res, només ell, no es pot moure, la roba l'apreta, és una camisa de força, és en un psiquiàtric.