UN LLOC TRANQUIL

La Maria fa uns dies va acompanyar al seu marit a visitar la seva família a un indret preciós amb un llac amb barquetes. La Maria és bona noia i va estar completament d´acord en què per la trobada calia per el menys celebrar amb un dinar a un restaurant que és menges prou bé.

El cunyat va suggerir un hostal en un poblet no gaire lluny del estany . La Maria ja li estava prou bé perquè el marit forces vegades havia dit li agradaria anar a dinar al poblet, un poblet amb encant.

El viatge va ser planer enmig de boscos per on es podia encara veure no gaire lluny el llac. Ella va pensar que era un racó molt bonic i plàcid, un oasi de pau.

Al restaurant els van donar una taula prop de la finestra a on es veia un bonic i verd paisatge. La mestressa era una noia bruna prima amb uns bonics ulls de color verd, tota ella molt prima educada i moderna.

El dinar transcorria prou bé, els germans es parlaven de les seves coses i la Maria i el cunyat assentien i a vegades també donaven la seva opinió.

Va ser al menjar el segon plat que la Maria va veure que la noia corria i cridava , es va treure les sabates unes sandàlies que no la deixaven córrer el suficient i marxava cridant lladres, lladres.

Els quatre no havien vist res. Bé la Maria sí que va recordar un parell de nois amb casc de ciclista i vestits per anar amb bicicleta pul·lulant per la barra, però no hi va donar importància al veure marxaven per la porta.

Al cap de poc va tornar la noia que plorava i estava com en un atac de nervis. La Maria es va aixecar i li va preguntar que li passava.

Doncs miri senyora, m´entres era a la cuina s´han emportat dos mòbils d´ultima generació i la cartera delmeu marit que teníem darrere la barra, sempre li deixen és un lloc tan tranquil!

M´entres el marit trucava als mossos i tots el que estaven dinant no havíem vist res. Algú va dir que és habitual que no els trobarien pas car de bicicles no ni hi havia cap ni una, que anaven en cotxe.

Tothom i deia la seva i la noia plorava i deia que el que més li dolia és que hi tenia moltes fotos del seu fill petit, que li havia regalat el mòbil el marit i que això és el que la desconsolava i els seus bonics ulls verds estaven amarats de llàgrimes.

Sense ganes varen acabar el dinar i en marxar la Maria li va prometre a la jove que hi tornaria, i que li sabia molt greu els contactes i les fotos del fillet que tenia en el mòbil , tot això ho deia amb el cor i que si calia podien esperar que vinguessin els mossos, cosa que la noia va dir no calia.

Moltes vegades encara pensa si han trobat els mòbils amb les fotos del fillet i pensa qu´inclus els llocs mes tranquils han perdut la seva pau i sent com una mena de pena dins seu.