Un lloc on fugir

Necessitava un lloc on fugir.
La seva anodina vida, ja no tenia cap al·licient.
Tenia a l'abast quasi tots els ingredients per ser feliç, però ja havia cremat totes les cartes.
Uns quants anys de matrimoni, l'havien dut a ser una espècie d'ombra insatisfeta.
Tots els somnis passats, les esperances que hauria desitjat.
Tot perdut.
Encara però l'hi quedava una sola motivació que el feia seguir endavant.
L'ambició.
Casat amb una pubilla amb possibles, a qui el temps havia endurit el caràcter, si es que mai l'havia tingut bo. Obcecada i egoista,
Havia pensat en deixar-la, però sospesat a la balança, no l'hi convenia. Però tampoc l'ha podia aguantar, no la suportava. Havia arribat a aquell punt on ja ni l'odi i té cabuda.
En les seves hores d'abstracció, que eren moltes. Havia anat ordint un pla.
Fugir.
Escapar-se moltes hores on no el podes trobar. Amb el mòbil apagat, fora de cobertura sempre.
I com que d'alguna cosa havien de servir-li els possibles.
Aquella caseta heretada per ella, perduda entre muntanyes, seria el seu bàlsam, el seu repòs.
Allà fugiria tant com podria. Ella no hi aniria, perquè no suportava la natura.
I poc a poc va anar fent-se el seu mon particular.
Va anar desenvolupant totes les seves il·lusions, vivint les seves fantasies.
Creient-se el amo i senyor d'aquell castell, com si d'un quixot es tractes.
De tant en tant tenia que formar, i com si fos un treball dur, però necessari, s'ho va agafar.
Però ja res podria fer-li mal, perquè s'havia fabricat una disfressa que el transformava en un altre home. I nomes se la treia allà on podia ser el que segurament mai seria.