Un home reunit amb ningú

He llegit els tres follets i aquest poema de l'autosolitud.
Les persones diferents -tot i que tots i totes ho som de diferents, però molta gent s'entesta en ser "igual", no fessin un pecat, no volen surtir de l'ou i la closca no els deixa ser, no els deixa captar el que ens delim profundament per captar i que és subtil i sempre existent- ,...doncs, com deia, les persones diferents agafem al vol aquestes imatges amb el missatge i ja una mica les patim o gaudim. I és així. Jo n'estic contenta.
Endavant visquent, sempre visquent.

és casi "trista" realitat, ja que un es troba molt aillat malgrat que té centenes de veins en les cuitats grans, em sembla a vegades, que més gran cuitat, més sol es troba la gent... I a vegades, els que conviuen baix del mateix sostre, també es poden co-existir com si visquessin en els planetes diferents. Ignorància en lloc de compasió, interés a compartir afecte amb els altres. Tot es troba sovint en la "carrera" de la vida quan els valors - diners, poders, etc. "roben" l'apreciació dels detalls senzills, el nostre entorn, la natura, la gent... Diuen que en una de les crisis económiques anteriores dels EEUU van notar que el creixement de l'atur va fortalecir el valor de les relacions i de família, ja que molt gent simplement tenien el temps de dedicar-se a això. Sóm llibres en què gastar el nostre temps.

El teu poema parla de soledat, com el meu text, la del porter i la del davanter que llença el penal. Quan el vaig escriure no hi vaig pensar però després vaig adonar-me'n de que existeix una novel.la que es diu "La por del porter davant el penalty" de Peter Handke. Probablement, de manera inconscient vaig relacionar la por i el futbol.
Una abraçada!

que reflecteix molt be el que és el poema, un avís per a navegants de que la soletat és l'acompanyant de l'ésser humà tota la seva vida, tal i fa si està físicament sol com si passeja per les rambles de Barcelona. La soletat és un sentiment, no un estat i això queda molt ben expressat en el teu poema.

Salut i gràcies pels comentaris encara que no he entès res.

És un poema dur, però bestial. L'home fa patir, està sol i malalt, però hi ha una cosa que m'agrada i feflecteixes molt bé: s'adona de la seva situació. I si se n'adona, crec que aquest és el primer pas per a sortir-se'n. Traspua un pessimisme que si treballa la consciència pot tenir solució. Adonar-se de les coses és tan primordial! Que m'ha agradat molt i que espero que el 2012 sigui un any ple de consciència i serenitat. Una abraçada Sergi.

Aleix

he llegit el teu darrer comentari a les meves coses que passen, és com una disculpa, penso, però no t'has de disculpar per res, jo ja havia entès- i qui no!- que el que poses al primer és el que et suggereix l'escrit, jo escric sobre l'acte sexual, tu comentes que te l'has sentit teu, qualsevol que escriu s'adona que això és una lloança cap al que escriu, que aconssegueix connectar amb els viaranys mentals del lector. Només t'haig de dir que estic molt contenta que m'escriguis i que el meu relat t'hagi suggerit imatges fortes, que és en el que jo pensava quan el vaig escriure.

Sobre el teu poema, dur i potent com acostumen els teus, dir-te que se'm dibuixa l'imatge d'un home isolat entremig del batibull social, presoner dels seus estats mentals, conscient d'aquest estat i alhora incapaç de canviar-lo, per manca de forces, de capacitat, d'energia. Estimat Sergi, saps que en aquest retrat hi cabem molts, molts de nosaltres? Si no tots, de diverses maneres. Una abraçada, amb la meva estima,


Silvia

Un poema molt bell, però trist, Sergi.

No hi ha res pitjor que ser infeliç a causa dels nostres propis actes; no poder culpabilitzar ningú del nostre infortuni. A vegades menem les nostres passes per camins que només arriben a llocs de soledat, sense adonar-nos que el que cerquem, realment, són paratges de companyonia. Cal reflexionar, i tornar enrere...

Que passis un BON NADAL, benvolgut Sergi, i que el 2012 et porti tota la felicitat que el meu cor et desitja.

Una abraçada,

Pilar

traspua aquest poema !
Però mai ningú li podrà prendre la llibertat de parlar amb ell mateix , que , a voltes , és millor que les paraules dels altres.
Molt bones festes , benvolgut Sergi ! i que el proper 2012 es compleixin TOTS els teus desitjos.
Una carinyosa abraçada de la Nonna.

Em sembla molt que t’has fet un embolic amb el poema que m’has comentat. Clar que potser es culpa meva... En realitat no parla de cap “crim”, tal com ho has entès, sinó que és un poema escrit en clau d’humor, que inicialment es titulava “Cargol”... però em va semblar que quedava massa explícit, així que al final ho vaig canviar per aquest “Confesso” que pel que es veu, ai, despista massa. Si vols, m’agradaria que el tornessis a llegir sota el títol de “Cargol”, i veuràs que tot canvia. En fi, sento haver-te confós.
Ara el teu poema. M’agrada, poèticament, la idea de l’home “reunit amb si mateix”, amb ningú, sol, en un carrer... Ofereix la imatge precisa d’una soledat aclaparadora, que d’alguna manera, ell mateix s’ha anat fent seva, sense voler, i sense poder evitar-ho, com un cercle viciós que no pot trencar. Es un poema trist, que transmet una sensació de tèbia derrota, per aquesta resignació amb la que sembla acceptar la seva realitat.

N'hi ha molts altres que estan pitjor, els que els ha subornat el mon.

...que les paraules que escrius són veritats que jo també he sentit meves.
Fins que van deixar de ser-ho, o si més no es van tornar en "jos" intermitents; intermitència que em va salvar de la monotonia de la meva caixa incòmoda i aïllada, amb les meves veritats, que ara ja, per fi, són mentides i fal·làcies innocents... Ja no les recordo ni malaurades; va ser un ésser, i tot ésser, passa, i se'n va, es transforma i, ves, no ho sé. Tu ja ho saps. T'estim sempre

M'has deixat glaçat. De seguida m'he preguntat si a voltes no portem a dins aquest home, en la multitud que som i sóc...Però, avui en dia, on les teràpies brollen del subsòl, algun remei hi trobaríem o no? No es pot deixar ningú tan sol...vaja ja em diràs alguna cosa.