Un home nou

Aquella tarda de tardor era bonica. Davall del carrer, les fulles torrades es movien i, de tant en tant, es desprenien de la branca que les aguantava per deixar-se caure, lentament, cap a terra. No hi feia ni fred ni calor i la vesprada regalava aquí i allà els seus colors ataronjats. S'hi estava bé, a casa, va pensar. En entrar, el silenci que envaïa la cambra li va esclatar contra la cara. Un cop més, les parets no havien cobrat ni un xic de vida, tot i l'esforç que quadres i colors hi posaven. La llum, aquella llum clara, plena de pau i al mateix temps buida de paraules.

Va penjar la bossa i va dirigir-se a la finestra. Quan va obrir-la, un alè d'aire fresc li va refrescar els mals pensaments, que van volar com una ploma lluny enllà. I després va agafar un got d'aigua. Mentre, el gat se li fregà per les cames. Va deixar el got i se'n va anar a l'estudi a repassar uns exàmens. Poc a poc va anar-se fent fosc i, quan va ser l'hora, se'n va anar a dormir.

L'endemà va passar un fet extraordinari. Ella, fins llavors, sabia que hi havia maneres de ser feliç. Per això, aquelles coses importants de la vida eren a les seves mans i les podia tocar gairebé cada cop que volia. Tenia, vist des d'un altre punt de vista, totes les necessitats i voluntats completes. Però el cert era que, de dins, alguna cosa s'havia fos massa depressa i no la deixava oblidar com calia. Com cada matí, va sortir de casa passant pel carreró i, en arribar a la cantonada, va continuar apressada cap a l'escola, dues cantonades més avall.

Però aquesta vegada, a mig camí, va relantir el pas i va mirar enlaire com algunes fulles queien, lentament, cap a terra. En aquell instant, el temps va deturar-se i tot, per un instant, va ser quasi perfecte. Aquells segons van ser com una estrella fugaç que, de sobte, et fa oblidar el temps i l'espai i només et deixa somniar, creure en aquell desig que tothom té dret a demanar ni que sigui una vegada a la vida. Aquell instant, va ser, un alè d'aire que li va retornar la olor que té la vida, la que reuneix totes i cadascuna de les olors.

Quan va abaixar altre cop el cap va veure, molt a prop, una gabardina beix i un barret mig inclinat que li van enviar la millor de les olors d'aquell dia. Quan aquell home va ser més a prop se la va quedar mirant i ella, li va veure la cara. Una cara que feia molt de temps que no veia i que expressava una serenitat i pau que creia impossibles. Entre aquelles mirades, es va creuar aquell estel que feia una estona havia vist en les fulles dels arbres. En aquell insant va saber que els pinzells que tenim entre les mans serveixen per pintar cada bocí vida.