Un gos que es pixa a la Mariola

Un gos sense llinatge es pixa vora meu
a la roda envellida d'una furgoneta. Barri de la Mariola,
matí d'un dijous després de la pluja. El segueixo
amb la mirada fins que el perdo
darrera la cantonada de la fruiteria.
No entenc perquè, però aquest ca em fa pensar en tu.
O en mi, més ben dit: l'amor posa l'accent en coses així.
Ens fa sentir sols. Inesperadament.
Metafísiques apart, l'amor accentua la distància
i la solitud. No ens calma ni ens consola.
Patim cada quilòmetre que ens separa i cada hora
sense tu esdevé més còsmica. De tot aquest dolor
n'obtenim una curiosa compensació,
com el masoquista lligat al poltre.
Ens haurem de fer a la idea que les coses
són petites i molt sovint tristes. Que en tot cas
haurem d'aprendre a fer trampes, i a engrandir
sense lògica ni raó els moments que passem junts.
Ens hem de fer a la idea que cal canviar de vida,
per sobre de tot.
El gos torna, com perdut. Ensuma
amb aquell desfici bíblic dels gossos
on hi ha rastres de gossetes que ves a saber on paren.
Al barri de la Mariola, aturat a les nou del matí
m'adono que no queda més remei.