Un gos plorant a aquella estrella

Un relat de: _shamandalie_

Passejaven tant lentament com podien, compensant el galop dels cors.
Ella sabia que ell sabia que cap dels dos sabia què passaria a partir de llavors.
Cada passa que feien els destapava un bri més d'impotència, els mostrava laberints de camins foscos i plens de por. Les mans entrellaçades tremolaven, com si els hi fes vergonya reconèixer que eren en aquell moment i eren allà i qui hi passés ho podria veure, de sobte semblava que tota la seva confiança es perdia entre unes estrelles invisibles. Els ulls lunars d'un gat negre els observaven rere el contenidor de matèria orgànica. Ignorant-los, ells es miraren i per un instant sentiren que una part d'ells mateixos es separaria de cada un aquella nit, que es perdrien pel camí.
El destí estava a tocar. Una porta de fusta verda i vella, una lluna cansada de veure escenes com aquella, un gos plorant a aquella estrella, rates maquiavèliques somrient en la foscor.
Ells es pararen davant la casa. Els ulls no sabien si podrien trobar-se sense organitzar un festival ardent de passions turmentats i turments apassionats. Però de res servia evitar l'inevitable, i els ulls d'un no van poder esquivar els de l'altre, i les mirades van donar pas a un circ d'emocions.
Carícies que generaven calfreds que engendraven llavis que sanglotaven somrient. Ulls indecisos, submisos, transparents.
El gat es llepava la pota observant l'espectacle de la parella, sempre refugiat al seu amagatall particular.
Una estona després unes passes caminaven cap a una altra porta - com sempre tant propera però com sempre tant llunyana - i unes mans tremoloses posaven la clau al pany del portal; els ulls mirant de reüll la figura que lentament s'anava fent més i més petita.
El camí acabava de partir-se en dos viaranys que quedarien inevitablement a tocar.
Un gat mossegà la cua al company dels ulls lunars per despertar-lo de la fantasia on havia quedat submís; uns ullets negres i murris que viatjaven per la imaginació tornaren de cop al món.
I en algun lloc d'aquell petit carrer, on un món havia quedat dividit en dues petites vides, un ratolí vestit amb quatre draps assajava les últimes tonades d'un concert que aquella vetllada interpretaria a la nit, i el gos se'l mirava amb tendresa, mentre altre cop, tornava a plorar per aquella estrella.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de _shamandalie_

_shamandalie_

27 Relats

129 Comentaris

42033 Lectures

Valoració de l'autor: 9.59

Biografia:
"Poder reír, reír, reír abiertamente,
reír como un vaso al derramarse,
absolutamente enloquecido sólo por sentir,
absolutamente roto por rozarme en las cosas,
herido en la boca por morder cosas,
con las uñas sangrando por agarrame a cosas,
y después dadme la celda que quérais que yo me acordaré de la vida." Pessoa..

Dos peus, dues cames i dues mans amb cinc dits (de pianista) cada una. Ungles mossegades, inevitablement. Dos ulls (molt o poc) foscos, un nas (respingon) i una mata de cabells (henna caoba) que van per on volen.

Amélie, la música, la literatura, el piano, la llibreta negra, un pilot (BIC's nooo!), els gira-sols, els clips, una volta amb monocicle, la meva gent i el meu trosset de veritat.

I.. i tot plegat, una miqueta.