Un geni de la numismàtica.6: Milena

Tenia al davant el panorama del port de Tavanne, la badia rera la gran dàrsena, el llarg moll refulgent a la darrera claror del dia, i el ventijol del nord que ens havia empès a l'anada ara ens escometia de cara amb certa fúria, mentre el Miquel i jo ens abraonàvem a la coberta de proa del petit catamarà que creuava indòmit i valerós el darrer tram de mar brau fins a la vaporosa línia rera la qual començaria l'estensió de l'aigua amansida del port.
-Plores? -va fer ell, amb aquella veu greu i tímida que tenia semre que et demanava res, encara que fos que li passessis la sucre, si's plau.
Vaig negar amb el cap, amb energia falsa.
-És el vent, la sal... -vaig fer, tement que la veu delatés l'estranya agitació que em tenia corpresa.
No era només que haguéssim anat ell i jo a veure el meu vell amic Genís Jané a la seva isolada llar d'avis i l'hagués trobat tan vençut, tan isolat ell també per aquella fatal maledicció de l'edat que diem demència senil, a manca de cap diagnòstic millor. Potser només era solitud, voluntat de solitud, aïllament volgut, en definitiva. No era només que la memòria que ansiava compartir amb ell s'hagués esvaït amb la fugida perceptible i tan dolorosa de la seva ment. Hi havia tot de coses al meu cap. Feia dies que no veia el Dídac, que no sabia res d'ell, des que una nit l'havia fet fora de casa i l'havia engegat. I no sabia del Víctor tampoc. Havia mirat de contactar amb ell perquè m'acompanyés en aquesta excursió. Obscurament pensava que necessitava companyia per atansar-me a aquell estrany racó de món, a aquella residència perduda a una punta quasi inaccessible de l'illa. Però no havia aconseguit contactar amb ell, no agafava el telèfon, no es deixava caure per la taverna del Ton, pel Blue Parrot, pels pubs de l'East End que jo vaig recórrer alguna nit, sola i esmaperduda. Quan havia trucat finalment el Miquel per demanar-li que m'acompanyés, vaig deixar caure el nom del Víctor, com qui no vol la cosa. Ell em va dir que tampoc en sabia gaire res, que vagament creia que corria per Fisherman's Drive un altre cop. Pobre Miquel, sempre he pensat que està enamorat del Víctor,sense que ell mateix ho sàpiga, sense que els seus enamoraments platònics i erràtics cap a noies dures i indiferents li permetin descórrer els vels on s'empara, els vels que el protegeixen, que el reclouen als seus caus d'autocàstig i delerós patiment.
No tinc cap dret a jutjar així el Miquel, sempre tan fidel i bon company i assenyat i estable. Pensava, i esbandia el cap en la brisa ara més tranquil·la, ja a les envistes del moll, ja cap a la façana polièdrica i ombrívola del Black Borough.
Havia anat a cercar la memòria del vell que una tarda de feia tres o quatre anys em va confiar els seus records. El meu veí Genís Jané, el vell solitari, reclòs a la seva petita i grisa casa empresonada entre el furor urbanístic de la ciutat, m'havia parlat del temps en què no havia estat sol, ni reclòs.
Tal vegada va ser el tacte de les meves calces, que ell havia recuperat del seu pati, on m'havien caigut des de l'estenedor de casa meva.
-Feia molt de temps que no tocava una cosa tan delicada i tan femenina -va dir.
O va ser la meva inveterada manca de pudor per preguntar, furetejadora com sóc, per la noia que es veia a algunes fotos antigues que s'alineaven pulcrament a un prestatge, prop del sofà on jo m'asseia flairant la seva pipa. La que més em va atreure l'atenció va ser, de fet, una en què es veia en un grup de vaga aparença militar, una d'aquelles instantànies que m'evocaven imatges de la guerra civil espanyola que bé coneixia jo, filla com era d'un lector àvid de la inacabable historiografia que aquella contesa havia produït.
Em va explicar la seva història. eixutament, sense estendre-s'hi, amb la simple naturalitat amb què hom explicaria que havia estat la seva núvia, amb la qual es va casar quan va tenir prou calés per comprar la casa, o posar-se de lloguer, o afrontar una hipoteca, que havien tingut un nen i una nena i que havia mort ja àvia d'una afecció coronària. La història real, però, no era tan usual. No ho era pas, tot i que va ser prou compartida per molts homes i dones de la seva generació, la del Genís Jané i la d'ella, la Chantal.
-Es deia Chantal Bourdieu, filla d'una de les millor famílies de Tavanne -em va començar a explicar aquella tarda-. Havíem estat noviets des de l'institut, si es pot dir novis al fet de ser carn i ungla des que recordàvem haver-nos vist. I prou que ho recordava, jo. Ho recordo encara. Una noia alta i flexible com un jonc, rossa, riallera, inquieta. Un terbolí que arrasava per on passava. Mai no vaig saber què va veure en mi, tan sòmines com sempre he estat. Quan va decidir anar a estudiar a la universitat de Hampton, simplement vaig saber que havia de seguir-la. En aquell ambient, en aquells anys revolucionaris, amb els bolxevics com a herois salvadors de la classe obrera i de l'art, ella es va tornar encara més activa, agitadora i irrefrenable. Jo notava que la perdia, que s'internava en un ambient bohemi i esbojarrat, perdia classes, no li importava la carrera. Parlava de canviar el món, o potser més exactament de presenciar el canvi irremeiable que s'apropava. I aleshores va ser quan esclatar la guerra a Espanya, i de sobte la paraula ja era la solidaritat internacional contra l'amenaça del feixisme.
>>Així va ser com ens vam veure arrossegats per aquella mena d'eufòria tan intrèpida, tan inconscient en el fons. No és que la Chantal fos inconscient, ni tan sols ingènua. Era l'ambient que ho era, que ens hi tornava, com si ens fes inhalar una toxina embriagadora. A mi també, tot i que sens dubte a mi la por i la prudència m'haguessim mantingut en una distància... com li diria, de simple adhesió teòrica. La Chantal necessitava implicar-se, en canvi. Li bullia massa la sang per estar-s'hi i ser una simple espectadora, o una mera propagandista d'aquells que anaven a mítings i escampaven pasquins, tranquil·litzaven la seva consciència i tornaven a les seves cases i a les seves classes. No, la Chantal va ser de les primeres a enrolar-se a les Brigades Internacionals. La història oficial, tinc entès, diu que només una dona va combatre dins la Brigada Lincoln, que és com aquí es coneix la lleva de voluntaris que van formar el contingent nord-americà a les Brigades Internacionals, bàsicament dins la XV Brigada. Aquesta dona era laMarion Merriman, la muller de Robert Hale Merriman, que va arribar a ser comandant en cap de la XV Brigada. Però el cert és que ens vam integrar també dos ciutadans de Tavanne, i un d'ells una dona, la meva Chantal. Cert que durant un temps ens van adscriure al batalló francès, el Six de Février, però en realitat sempre vam estar al si del batalló Lincoln. Vam entrar amb ells els primers dies de l'any 1937, travessant el Pirineus des de perpinyà, i amb ells estàvem quan es va constituir formalment la Brigada a Albacete, crec que el mes de febrer.
A partir d'aquí, el Genís em va parlar sobre la seva participació a les successives batalles per on va passar la Brigada. Però no ho va fer amb detalls, com si tingués por d'avorrir-me, o potser és que ja havia començat a oblidar. Jo mateixa, de fet, he perdut el recompte de les dades, més o menys precises, poc avesada com estava als noms, en tot cas molt menys que mon pare. Recordo que em va parlar del Jarama, el seu bateig de foc, i Belchite, on el batalló Lincoln va combatre en primera línia i va patir les més severes baixes. Allí va ser on van nomenar Hale Merriman cap de l'estat major, però la seva dona ja no hi era, segons Genís. De manera que l'única dona combatent al batalló era la Chantal, encara que se'n recordava de l'Evelyn Hutchins, que conduïa ambulàncies, i creia que hi havia una noia a l'ofensiva de l'Ebre anomenada Ruth. El fet és que la majoria de dones brigadistes ocupaven llocs tradicionalment femenins, com ara oficinistes o infermeres. No era en absolut el cas de la Chantal. Merriman va reorganitzar la Brigada i va dirigir el ferotge atac a Terol, on va quedar definitivament delmada. Segons Genís, ja no quedaven gaire més de 3.000 homes -i dones- a tota la Brigada, potser uns 200 -i una dona- al batalló Lincoln, quan es va replegar a Batea.
Va ser allí on va morir la Chantal.
-Ironies de la vida -em va dir el Genís, amb la veu encara tremolosa i emocionada, com si els fets ara sí fossin realment vius al seu cap-. Jo vaig insistir a Merriman que l'enviés a la reraguarda aquesta vegada. I va ser així que ella es va quedar al campament de l'estat major, contra la seva voluntat i per pura disciplina. Crec que va morir allí mateix. Espero que no patís. Mai no vam saber on va quedar el seu cos, en la desbandada per passar l'Ebre, en grups dividits, uns cap a Gandesa, on van caure Merriman i el tinent Cody, els altres cap a Xerta, i jo entre ells, encara ignorat la mort de la Chantal.
No em va explicar gaire cosa més. Aviat es va decidir la repatriació de les Brigades Internacionals i Genís va tornar a Tavanne sol, irremeiablement sol, vidu ja per sempre sense haver-se casat.
Durant molt de temps vaig oblidar-me de la història. Tenia el cap ocupat amb d'altres, amb novel·les absurdes on abocava la meva sentenciosa i díscola versió de la veritat de la vida, una fàtua invenció sense veracitat ni experiència. Estava immersa en un altre temps molt diferent al d'aquells episodis romàntics, sí, però molt llunyans, molt d'una altra generació, la de mon pare, la dels seus llibrots vells que jo havia ullat de nena però que havien quedat tan enrera com la meva pròpia infantesa, com la meva pròpia llar. Tan a prop, aquesta, de les terres aspres on havien caigut Robert Hale Merriman i la Chantal Bourdieu.
I ara ja estava definitivament extingida. No podia recuperar la memòria de l'ancià Genís, ni la casa on havia viscut a tocar del meu apartament... O potser sí?
-Miquel -vaig dir, quan el catamarà ja iniciava les maniobres per alinear-se amb el moll del port-. On creus que haurà anat a parar t
ot el que tenia el vella a la seva casa? Creus que es podrà recuperar?
I ell va encongir les espatlles amb aquell gest seu que mai era indiferent ni gratuït. No, sabies que podies comptar amb ell, que si es tractava de rebre un cop de mà sempre podies tenir la seva disposada. Era ben segur que el vell col·leccionista hauria conservat un grapat de records d'aquell temps turbulent que li havia tocat viure, i que sens dubte l'havia marcat definitivament, no solament per la grandiositat de l'escenari històric on es va veure immers, sinó per la presència encara constant d'un amor que havia quedat atrapat sense remei en aquell temps mort.
Alguna cosa dins meu no podia suportar la idea que tot allò s'hagués esvaït com la pólvora dels camps de batalla que la parella tavannenca va recórrer en aquells mesos de mig segle enrera. Que el testimoni d'ells dos fos poca cosa més que un nombre, i quasi ni això, en la història oficial.